Cunyats vuitcentistes
“Solo lo he escrito para combatir la ypocresia de un cuñado.” Aquesta és la justificació que José Martí Niubó, a qui anomenarem el cunyat bo, li exposa a Antonio Martínez, amic seu, pastor evangèlic i un dels introductors del protestantisme al Camp de Tarragona, en la dedicatòria manuscrita que va fer-li en un llibre que acabava d’escriure, Mi manuscrito. O sea, memorias íntimas e históricas de la familia Rostes de Lérida. Editat a Reus el 1897, vaig comprar-lo fa poc perquè havia vist que era un exemplar únic, sense altres còpies en biblioteques públiques.
Sí, el llibre és una raresa, però el text és infame. No hi ha per on agafar-lo més enllà del context de redacció: Martí va escriure’l per denunciar públicament el seu cunyat, Pedro Rostes Suau, sabater de professió i a qui direm el cunyat dolent. L’acusa de quedar-se els diners que el pare, Pedro Rostes Carulla, havia de deixar als cinc fills, entre ells, Mercedes, esposa del cunyat bo. Són una seixantena de pàgines, a banda d’un apèndix amb evidències i documents per provar els fets contra el cunyat dolent. Hi apareix al llibre algun personatge històric conegut, com l’advocat i polític Miquel Ferrer Garcés, maçó i membre del Partit Republicà, que va ajudar el cunyat dolent a quedar-se amb els diners del pare.
El text fa que ens assabentem de les misèries de la família, com el maltractament que el cunyat dolent dispensava a la dona, Francisca; o que el seu pare, el que havia deixat els calés, fos algú que anava “de taberna en taberna, de café en café, de lupanar en lupanar”. Sort que el cunyat bo era algú que controlava els impulsos, com quan li diu al cunyat dolent: “Si alguno de nosotros pensó en saciar su sed de venganza derramando tu sangre y de los tuyos, no temas, fueron momentos de arrebato; hoy que la calma ha entrado ya en nuestros corazones, no temas.”
I llavors hi ha el tema de l’esmentada Francisca, que va acompanyar el cunyat bo a Barcelona per comprar unes coses. Era tant de Lleida que al descobrir la gran ciutat i la vida moderna va trastornar-se de tal forma que volia passar-se el cunyat bo per la pedra, però aquest va refusar-la i Francisca va embogir. Volien ingressar-la a Sant Boi, però com a teràpia alternativa van decidir que es quedés prenyada. Valia o no valia la pena comprar el llibre?
