La catàstrofe de València i els voluntaris
Un mes després de la catàstrofe de València que va costar la vida de 222 persones (encara hi ha 4 desapareguts), Paiporta, Catarroja, Xiva, Alfafar, Sedaví, Picanya i tots els municipis, fins a 75, afectats per la dana segueixen commocionats per la tragèdia i la vida dista molt de ser la que era abans d’aquell fatídic 29 d’octubre. Encara hi ha llot als garatges, persones amb mobilitat reduïda atrapades en cases i comerços tancats. Gairebé 10.000 nens seguien aquesta setmana sense escolaritzar a tota la província. Dels 57 centres de salut que van ser afectats per la dana, cinc funcionen en condicions precàries i la mobilitat, encara que ha millorat en les últimes setmanes, continua sent complicada. “Seguim en fase d’auxili i emergència”, assegurava Lorena Silvent, alcaldessa de Catarroja. “Estem normalitzant una cosa que no és normal”, afegia una veïna de Paiporta. Les cicatrius de la zona zero de la dana encara són visibles i la sensació és que l’aiguat que va arrasar València es va emportar amb ell vides, cases i cotxes i, sobretot, les rutines quotidianes que el temporal va alterar, per a molts, per sempre. La cronologia meteorològica i política està bastant clara des del primer dia. La Generalitat valenciana no va saber prevenir ni evitar part del drama i de la seua ineficàcia i irresponsabilitat haurà de retre comptes davant dels seus ciutadans i segurament, també, de la justícia. Del paper jugat pel Govern central, els meteoròlegs, la Confederació, l’Exèrcit i les forces d’emergència, cadascú tindrà la seua opinió, així de com es va afrontar l’endemà i la reconstrucció necessària, però del que no hi ha cap dubte és de la inoperància manifesta de Carlos Mazón i de tot el seu govern. Però si fins i tot sobre aquesta categòrica afirmació algú pogués posar-hi objeccions, en el que hi ha unanimitat absoluta és al paper que han jugat i juguen encara a dia d’avui els voluntaris. Un exèrcit de persones armades amb pals d’escombra, pales i bosses d’escombraries que s’han desplaçat des de cada racó de l’Estat al País Valencià per ajudar en el que calgués. Emociona veure joves, homes i dones de qualsevol edat i condició deixar la seua còmoda quotidianitat per pujar a un autocar cada cap de setmana i fer molts quilòmetres amb l’única finalitat d’ajudar el proïsme. Pot ser que sigui veritat que la joventut vira a l’extrema dreta, que la ciutadania desconfia de la classe política i que el món en general dona mostres de desorientació i embafament, però hi continua havent moltes, moltíssimes, persones solidàries disposades a ajudar els seus conciutadans sense preguntar-los què voten o a què dediquen el temps lliure. Quan pitjor es veu el panorama polític general, la resposta ciutadana ha estat impressionant i digna del més gran dels monuments. És l’única lliçó positiva de la tragèdia de València i del drama dels seus habitants.
