Una pandèmia de la qual no hem sortit millors

Avui fa cinc anys, el departament de Salut va confirmar el primer positiu per covid a Lleida. Era d’una dona de Castellserà ingressada a l’hospital Arnau de Vilanova després d’haver estat en contacte amb una altra que va patir problemes respiratoris al tornar d’un viatge de l’Imserso a Benidorm, i la mort de la qual el dia anterior havia motivat que un carrer d’aquesta localitat de l’Urgell fos confinat durant dotze hores. Va ser el primer de desenes de milers de positius en una pandèmia que a les comarques de Lleida va provocar almenys 1.787 morts, segons les dades de l’INE; a Catalunya van ser més de 30.000; a Espanya es van acostar als 122.000; i al món, més de 7 milions. De fet, la pandèmia ja havia començat a finals del 2019 a la ciutat xinesa de Wuhan, des d’on el virus, amb diferents variants, es va acabar estenent a la majoria del món. Aquí i a molts països es van viure situacions mai vistes, com el confinament de la població durant setmanes o mesos, amb la consegüent limitació dràstica de l’activitat econòmica, i centres sanitaris desbordats pel gran número d’infectats, sense tenir clar al principi quin era el tractament més efectiu, i el personal mèdic tampoc no comptava amb els equips de protecció necessaris per protegir-se del virus, mentre el nombre de morts anava en augment dia rere dia. Lleida ciutat i part del Segrià van viure a més un doble confinament, ja que després de l’inicial de tres mesos n’hi va haver un altre l’estiu del 2020 al disparar-se els contagis a causa de l’arribada de temporers per a la campanya de la fruita. Els cinc anys transcorreguts des d’aleshores permeten fer balanç amb una certa perspectiva. En l’aspecte positiu, els especialistes mèdics coincideixen que s’ha avançat a nivell de preparació i de mitjans i que la clau per derrotar la covid va ser la vacuna. Precisament, la col·laboració entre científics va possibilitar disposar en un temps rècord de diverses vacunes efectives sense que hagués transcorregut ni un any des de l’inici de la propagació del virus. També cal recordar l’onada de solidaritat ciutadana amb els sanitaris i el personal d’altres serveis essencials, així com el gran esforç de tots aquests professionals. En el costat negatiu, cal destacar les conseqüències negatives que van tenir per a una part important de la població el confinament i les posteriors restriccions de mobilitat, tant a nivell mental com social i econòmic. Es va arribar a dir que la societat seria millor després de la pandèmia, per les lliçons que n’hauríem extret. Per desgràcia, cal concloure que no ha estat així. La desigualtat social ha continuat creixent; en lloc de més cooperació internacional, els conflictes han anat a més, amb la invasió russa a Ucraïna com a gran focus desestabilitzador; i l’onada ultradretana, amb Trump al capdavant, no fa presagiar que les coses aniran a millor.