Sobre Mínguez i sobre Sánchez
Montse Mínguez segueix la seua ascensió meteòrica al PSOE i ja és la nova portaveu del partit. Mà dreta de Patxi López al Congrés, ha format part de la gestora que ha dirigit la formació des que va esclatar l’escàndol Cerdán i s’especulava que seria nomenada secretària d’Organització, un càrrec que ha recaigut en la valenciana Rebeca Torró. Es diu que Mínguez era la primera candidata i que d’això van parlar Sánchez i Illa en la seua enigmàtica reunió a Moncloa. Les tertúlies polítiques afirmen que Illa hauria desaconsellat a Sánchez l’elecció de la lleidatana perquè quedi clar que PSC i PSOE són partits diferents, malgrat que el cert és que les tertúlies polítiques gairebé mai l’encerten, i aquí està, d’una banda, Mínguez en la representació del partit i, de l’altra, quatre noms desconeguts, i dels quals gairebé ningú havia parlat, a la secretaria d’Organització: Torró i els adjunts Anabel Mateos, Borja Cabezón i Paco Salazar (res a veure amb el de Lleida), l’home que sembla que serà l’enllaç entre Ferraz i Moncloa. Pedro Sánchez passa el seu pitjor moment en els 7 anys que porta a la presidència, però que ningú el doni per mort perquè aquest home hauria sobreviscut al Titanic. De moment, enmig de la seua pitjor crisi, ha estat l’únic governant que ha plantat cara a Trump en la vergonyosa exigència de dedicar el 5% del PIB a defensa per comprar armament americà, una infàmia davant de la qual han claudicat la resta de líders de l’OTAN amb adulador beneiteria. Hi ha governants que són només gestors i altres que passen als llibres d’història. Entre aquests últims hi ha Pujol, que va crear des del no-res una televisió pública moderna i no folklòrica; Maragall, que va obrir Barcelona al mar i va promoure l’Estatut tombat pel TC, o Zapatero, que va aprovar la llei de matrimoni igualitari que ha permès casar-se a 400 parelles del mateix sexe a Lleida en vint anys, com vam informar diumenge en aquest diari.
Hi ha Pedro Sánchez entre ells? El temps ho dirà, però la seua heroica oposició a Trump va en aquesta línia. Per aconseguir-ho serà determinant que les persones que l’acompanyin no li posin pals a les rodes com han fet Ábalos i Cerdán, els dos anteriors elegits per Sánchez per a la secretaria d’Organització en el que han estat, sens dubte, les seues dos pitjors decisions.
Trump i l’aire de l’Arnau
El 5 per cent del PIB en defensa que exigeix Trump representaria a Espanya 300.000 milions d’euros fins al 2035. Tot això sortiria de pensions, educació i sanitat. Si es claudiqués al xantatge de Trump, l’aire condicionat que ha faltat en algunes habitacions de l’Arnau en plena onada de calor faltaria a tot l’hospital.
