No som territori. Som país
Va ser emocionant ahir la imatge d’una amplísima majoria de diputats del Parlament posats drets per ovacionar els nombrosos alcaldes de petits pobles que celebraven l’aprovació de l’Estatut dels Municipis Rurals. En aquests alcaldes hi havia dignitat, autoestima i una gran decència. Han impulsat una la llei que afavorirà 130.000 persones de 203 municipis de Lleida de menys de 2.000 habitants –608 en el conjunt de Catalunya–, molts dels quals de menys de 500, uns 40% sense botigues, bars ni per descomptat oficina bancària. Cal tenir una gran capacitat d’iniciativa per aconseguir una norma com aquesta, que es traduirà en ajuts fiscals, millores en educació, sanitat i transport i altres mesures per revitalitzar uns pobles cada vegada més envellits que són l’ànima del país. No del territori, del país. Hem de recuperar el llenguatge. No sucumbir a paraules mortes. No som territori. Som gent que estima la terra. Francesc Canosa ha incidit en l’ambició amb què hem de mirar el món i ha donat exemple amb la direcció de la revista Horitzons, a l’últim número de la qual apareixia una entrevista a un violinista d’elit que porta quinze anys a Manhattan i troba la pau al petit poble del Talladell, del qual procedeix la seua família materna.
L’excel·lència, l’ambició i l’autoestima, com a exemple, les mateixes que expliquen que alcaldes de micropobles aconseguissin ahir una votació històrica per aprovar una llei única que reconeix la particularitat d’aquestes poblacions i la necessitat de dotar-les d’un finançament singular. Han estat massa els lleidatans que, durant molts anys, han canviat d’accent quan se n’han anat a viure a Barcelona. En moltes ocasions aquestes persones han volgut autojustificar-se al·legant que la seua prolongada estada a la capital catalana explicaria el seu canvi d’accent perquè d’una altra forma es convertirien en autistes lingüístics, però això no és veritat: pràcticament mai hem vist algú amb accent oriental que es passi a l’occidental malgrat haver viscut durant dècades a Lleida. Qualsevol que repassi entre els seus coneguts farà una llarga llista en pocs minuts. La pàtria no és la infància; és aquesta adherència identitària que tenim al paladar i anomenem accent. No cometem alta traïció. Si perdem la llengua que ens va ensenyar la mare, ho perdem tot, dèiem l’altre dia aquí, citant Josep Pla. Actuem amb la desimboltura del comunicat de l’ajuntament de Sant Llorenç de Morunys que s’ha fet viral i que també citàvem al diari, en aquest cas en el Privat d’ahir. Hi ha un campanar que toca cada quart d’hora, galls que canten i ramats que pasturen a prop de la muntanya, i el turista que no respecti això ha arribat al lloc equivocat. Sempre pot anar a aquesta Barcelona que un dia els barcelonins van decidir vendre a un turisme que els ha fet fora.
