Europa i el mirall de la República de Weimar

Hitler està considerat el pitjor dels dictadors del segle XX. Ser el causant de la Segona Guerra Mundial i del genocidi de la comunitat jueva inclina la balança al seu favor davant noms com Stalin, Mao o Pol Pot. Hitler va arribar al poder el gener del 1933, no per un cop d’Estat, sinó com a líder del partit més votat en unes eleccions, encara que sense majoria absoluta. En deu anys, durant els que va passar de ser el cap d’un grupuscle d’extrema dreta a canceller, va pronunciar centenars de discursos la base dels quals era l’odi als jueus, als quals responsabilitzava dels mals d’Alemanya i de ser els promotors del bolxevisme. De fet, solia utilitzar les paraules aniquilació i eliminació quan en parlava. No era cap geni ni hauria pogut arribar fins al lloc més alt si no hagués estat pel desprestigi dels principals partits. La República de Weimar, sorgida del marasme després de la caiguda de l’imperi alemany per la derrota a la Primera Guerra Mundial, era un règim democràtic que va haver de bregar amb una crisi econòmica gairebé permanent i en el qual van predominar els governs febles a nivell parlamentari. Llavors, com ara, també hi va haver un executiu de gran coalició entre els socialdemòcrates i la dreta que va caure un parell d’anys abans de la victòria dels nazis i que van succeir governs de dreta cada vegada més inoperants.

Fem l’esforç de canviar els jueus pels immigrants, als quals la ultradreta veu com una amenaça a la identitat europea, catalana o espanyola; als quals responsabilitza de la majoria d’actes delictius, des de robatoris fins a violacions i assassinats; i als quals presenta com els que prenen llocs de treball i recursos públics als autòctons. Analitzem la situació política. Catalunya i Espanya porten dos anys sense pressupostos, van camí del tercer i la col·laboració entre els principals partits està trencada. A França, acaba de caure el tercer govern en un any i els partits tradicionals han deixat pas a formacions personalistes que només es van posar d’acord en una fràgil aliança per frenar els ultres a les últimes eleccions. A Alemanya, governa una gran coalició encapçalada pels conservadors després que a les eleccions del febrer passat els neonazis fossin la segona força més votada. Pel que fa a l’economia, no hi ha dubte que estem millor que durant la República de Weimar. No obstant, moltes famílies no arriben a final de mes encara que tinguin feina, els nivells de pobresa van a l’alça i, sobretot, cada vegada són més les persones que miren amb temor i no amb il·lusió cap al futur perquè creuen que la situació anirà a pitjor. Arribats a aquest punt, no s’ha de fer cap nou exercici de comparació històrica per vaticinar cap a on podem anar si no aconseguim canviar el rumb, perquè Donald Trump ens ho ensenya gairebé cada dia als EUA.