Un pla de pau amb moltes incògnites
El president dels EUA, Donald Trump, i el d’Israel, Benjamin Netanyahu, van presentar dilluns un pla de pau amb 20 punts per posar fi a la massacre a Gaza. D’entrada, res no convida a confiar excessivament en una proposta de dos líders que han demostrat àmpliament que no es mouen per motius humanitaris i que en més d’una ocasió han anunciat públicament que projectaven convertir aquest territori palestí en un resort turístic de luxe. La iniciativa, no obstant, ha estat ben rebuda per la Unió Europea –inclosa Espanya, un dels països que més s’ha significat en les crítiques a Israel–, el Regne Unit i per la majoria de països àrabs de la zona. A més, alguns mitjans assenyalaven ahir a la tarda que Hamas estaria disposat a estudiar-la. De fet, alguns dels punts d’aquest pla semblen raonables. El primer és el final immediat de la guerra si totes les parts hi estan d’acord. Un altre és que Gaza sigui una zona lliure de terrorisme, amb la consegüent desactivació de les milícies de Hamas, concedint als seus membres l’amnistia en cas que deposin les armes o facilitant que puguin anar-se’n a d’altres països si així ho desitgen. També preveu l’enviament immediat d’ajuda per a la població palestina, la renúncia d’Israel a annexionar-se aquest territori o el desplegament d’una força internacional per garantir la seguretat i entrenar i donar suport a forces policials autòctones. Així mateix, el penúltim punt obre de forma explícita la possibilitat que hi pugui haver un estat palestí, a l’assenyalar que “quan el programa de reformes de l’Autoritat Palestina estigui desenvolupat fidelment, podrien donar-se les condicions per a un camí creïble a l’autodeterminació i l’estatalitat, que reconeixem que és l’aspiració del poble palestí”. Precisament, la credibilitat d’aquesta proposta ja va quedar en dubte ahir quan el mateix Netanyahu va negar que el document inclogui la possible creació d’aquest nou estat, malgrat el que hi ha escrit. Una altra qüestió que convida a dubtar-ne és el punt de partida, ja que el president dels EUA actua com els monarques absoluts del segle XVIII, el lema dels quals era “tot per al poble però sense el poble”, decidint unilateralment el que creu que necessiten els palestins sense negociar-hi prèviament res. Aquest enfocament queda fidelment reflectit en el desè punt, que indica que “Trump crearà un pla de desenvolupament per reconstruir i revitalitzar Gaza mitjançant la convocatòria d’un grup d’experts que han ajudat a nàixer algunes de les ciutats miracle més pròsperes del Pròxim Orient”. En resum, que es farà el que vulgui ell. Així doncs, aquest pla de pau té alguns aspectes positius, però també altres que no ho són en absolut, i la seua filosofia reflecteix la personalitat del principal impulsor, per la qual cosa hi ha raons que conviden a l’escepticisme.
