El Canal d’Urgell mostra la realitat del camp
El Canal d’Urgell, la infraestructura de regadiu més gran de les comarques de Lleida que dona servei a 70.000 hectàrees, afronta el projecte per a la modernització quan el model agrícola tradicional es troba en ple procés d’extinció. Aquesta circumstància es reflecteix de forma nítida en dos dades que vam destacar en la nostra edició de diumenge: només un 25% dels més de 17.000 titulars de les finques són agricultors professionals, mentre que el 55% de les parcel·les estan arrendades. Així doncs, tres de cada quatre propietaris són pagesos a temps parcial o, el que sol ser molt habitual, estan jubilats i no tenen relleu a la família. Aquest fet complica que la comunitat de regants pugui obtenir sense problemes l’aval de la majoria necessària per portar a terme les obres previstes, perquè els que formen part d’aquest 75% no podran rebre els ajuts pactats amb el departament d’Agricultura. Més enllà del que suposa per al futur del canal, aquesta radiografia posa negre sobre blanc que les petites i mitjanes explotacions agrícoles pràcticament han desaparegut, tret d’algunes excepcions en subsectors molt concrets.
Es tracta d’un procés que va començar fa ja unes quantes dècades, impulsat per la reducció dels marges de benefici al sector, cosa que obliga que el pagès hagi de produir molta més quantitat de cereal, farratge o fruita per poder subsistir. I això, al seu torn, provoca la necessitat de disposar de més finques, ja sigui a través de la compra o de l’arrendament. Hi ha hagut agricultors que han fet aquest salt, però també és cada vegada més freqüent que siguin empreses, algunes de procedents d’altres àmbits, o fons d’inversió els que adquireixen les terres. És el mateix que ha succeït en diversos sectors econòmics, on el gruix de l’activitat s’ha concentrat en mans de grans firmes amb centres de decisió allunyats del territori, una cosa que no casa gaire bé amb les campanyes per promoure els productes alimentaris de proximitat.
França va cap a l’abisme
El nou primer ministre francès, Sébastien Lecornu, va presentar ahir la dimissió unes hores després d’haver nomenat el govern i quan només portava 27 dies en el càrrec, al constatar la falta de suports parlamentaris. La precària entesa que van assolir un ventall de forces que anaven des de la dreta moderada fins a l’extrema esquerra per evitar el triomf de l’extrema dreta a les eleccions de fa poc més d’un any ha estat incapaç de traduir-se en un mínim comú denominador que facilités el govern, la qual cosa ha provocat que des d’aleshores hi hagi hagut quatre primers ministres. Una actitud suïcida que només beneficia els ultres.
