Primer la dignitat
El secretari d’Estat de Cultura, Jordi Martí, va ser dijous a Lleida i no va fer cap declaració a la premsa. Va visitar les termes romanes de Cardenal Remolins (en realitat, va veure un cartell que les anuncia) i el Museu Morera, i no va permetre que els periodistes li formuléssim ni una sola pregunta. Una mala praxi massa freqüent en els consellers de la Generalitat, com vam explicar divendres a la secció Privat d’aquest diari, i que en el cas del secretari de Cultura és més preocupant encara, no només perquè al ser un càrrec del Govern central les seues visites a Lleida són menys freqüents, sinó perquè no és correcte que el secretari de Cultura no tingui res a dir quan ve a la capital lleidatana. No ho és perquè el ministeri que representa no es pot amagar com ho està fent en el conflicte pels murals de Sixena que el MNAC està obligat a portar al monestir malgrat l’elevadíssim risc que es danyin les pintures, unes de les més formidables del romànic a Europa. El MNAC ha demanat a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya, que és el màxim organisme en protecció de l’art a l’Estat i que depèn del ministeri de Cultura, que faci un informe sobre el risc per als murals que comporta el trasllat, tal com ho va fer en el seu dia per desaconsellar que es portés la Dama d’Elx a Elx. Jordi Martí va respondre a aquesta petició del MNAC donant llargues i animant a convocar una reunió de patrons del museu, entre els quals el ministeri. Les llargues es van allargar i van emmudir a Lleida. Jordi Martí ha de saber que el ministeri que representa, quan estava en mans del PP, va permetre que la Guàrdia Civil entrés de matinada al Museu de Lleida i s’emportés 44 obres de Sixena aprofitant l’aplicació de l’article 155. Posteriorment el Museu va perdre 111 peces més, en aquest cas de la Franja, que amb les de Sixena sumen –sembla un acudit però no ho és– 155. Vol dir això que el ministeri que representa Martí està en deute amb Lleida. S’ha parlat molt, i amb raó, de l’hecatombe causada en els partits independentistes pel procés; també del nefast augment de l’extrema dreta, la independentista i l’espanyolista; però molt poc de la destrossa generada a l’espai de Podem i els comuns. Quatre diputats de 350 i 6 de 135, respectivament: unes xifres insignificants si es parteix del que va representar el moviment del 15-M. En el cas de Podem l’ensorrament s’explica per la guerra bruta, la creació de Ciutadans i les escaramusses dels seus fundadors i els seus líders. En el cas dels comuns, Martí i el seu cap, el també català Ernest Urtasun, farien bé de plantejar-se si aquest enfonsament té alguna relació amb una afició excessiva a amagar el cap sota l’ala i esperar que passi la tempesta davant del procés en general i el conflicte de l’art en particular. La convivència és important, però la dignitat ho és més.
