La decisió de Junts i l’abisme
Junts es va passar quatre anys criticant la posició negociadora d’ERC a Madrid la passada legislatura. Al crit de No surrender, afirmaven que els republicans sostenien un dels partits del 155 i Junts representava la confrontació, l’exili i l’esperit del 2017. Però va ocórrer que una carambola aritmètica va convertir els seus 7 diputats a Madrid en decisius per a la investidura de Pedro Sánchez, i en aquell moment es va oblidar la confrontació, es va fer tot el possible per posar fi a l’exili i es va deixar de parlar de l’esperit del 2017. Es va fer el mateix que van fer els republicans quatre anys abans (i han repetit aquesta legislatura): negociar amb Madrid. Els juntaires amb les banderes de l’amnistia, el català a Europa, la lluita contra la multireincidència i el traspàs de competències en immigració; els republicans, amb les del finançament singular i el traspàs de Rodalies. Els resultats per als dos partits han estat més aviat decebedors, com ho van ser per a ERC la passada legislatura. Pot ser que la raó sigui el poc convenciment del PSOE en els punts acordats, pot ser que siguin els grans inconvenients per desenvolupar-los que han posat alguns poders fàctics, sobretot judicials, o pot ser que sigui una combinació de les dos coses alhora, que segurament és el més probable, però el cert és que Junts, com ERC, té motius per no estar satisfet de com s’han desenvolupat els dos primers anys d’aquesta legislatura.
L’única cosa seriosa que s’ha convertit en realitat ha estat la llei d’Amnistia, que per als líders del procés no ha tingut cap efecte per una rocambolesca i desenraonada interpretació del delicte de malversació per part del Tribunal Suprem. Tampoc ERC té motius per tirar coets amb el que ha aconseguit en l’assumpte més important que va posar sobre la taula, que va ser un finançament singular que el PSOE de seguida va deixar clar que en lloc de singular seria plural perquè podrien acollir-s’hi totes les comunitats. El panorama que se li presenta ara a Junts, després de la decisió anunciada ahir per la seua cúpula de trencar amb el PSOE, s’assembla molt a un abisme. En primer lloc perquè segurament no servirà per tombar Sánchez, que prorrogarà els pressupostos i arribarà fins al 2027; i en segon lloc perquè l’únic marge de maniobra per derrocar-lo passa per pactar amb PP i Vox una moció de censura, amb o sense candidat independent tipus Roca Junyent o Sánchez Llibre, i això Junts no ho farà. La gran pregunta que s’haurien de fer els seus líders és si l’any 2025 han de continuar prenent decisions els líders que van fracassar el 2017. Una pregunta que és extensible a ERC ara que Junqueras ha reprès les regnes del partit, i fins i tot als Comuns, l’actitud neutral dels quals fa 8 anys s’ha traduït en una representació parlamentària mínima a Madrid i a Barcelona. Mentrestant, Aliança Catalana espera.
