Una altra cimera del clima, un altre fracàs?
La trentena cimera climàtica de l’ONU (COP30) va començar ahir oficialment a la ciutat brasilera de Belém sense perspectives de grans acords que permetin atenuar l’escalfament global. Per començar, els Estats Units, un dels països que més contamina, no hi envia cap alt funcionari. No només això, sinó que l’administració liderada per Donald Trump ha decidit aplicar un boicot actiu, afirmant que no admetrà cap mesura ambiental que pugui perjudicar els seus interessos. A més, d’aquí a uns mesos es materialitzarà la seua sortida de l’Acord de París de fa deu anys, mesura que Trump va anunciar tot just accedir a la presidència per segona vegada, i en els últims mesos ha bloquejat iniciatives internacionals per limitar la producció de plàstics derivats del petroli i per imposar per primera vegada un impost global a les emissions del transport marítim. La incidència de l’actitud negacionista dels EUA no seria tan important si els altres països desenvolupats estiguessin realment compromesos a lluitar contra el canvi climàtic. La realitat, tanmateix, és una altra.
L’any passat es va registrar un nou rècord de concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera, segons un informe de l’Organització Meteorològica Mundial, que també reflectia que les emissions s’han triplicat en les últimes sis dècades. L’Acord de París, un tractat internacional jurídicament vinculant, establia que els estats es fixaven com a objectiu començar a reduir tan aviat com fos possible la generació de CO2 per limitar l’augment de la temperatura mitjana per sota de 2 graus en relació amb l’època preindustrial, amb la voluntat que no superés els 1,5. Aquest últim registre ja es va depassar el 2024, que va ser l’any més càlid des que hi ha dades, malgrat que cal esperar l’actual i els següents per confirmar de forma definitiva que és així. De fet, l’últim informe sobre la bretxa d’emissions publicat fa només uns dies pel Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient assenyala que “és molt probable” que aquest llindar se superi en la pròxima dècada, i que per anar en línia amb els paràmetres establerts a París seria necessari reduir les emissions anuals entre un 35% i un 55% fins al 2035.
La primera Conferència sobre el Clima afavorida per l’ONU es va celebrar fa 46 anys, el 1979, quan l’escalfament global era un fenomen que la majoria de ciutadans ignoraven. Des d’aleshores, la majoria de les cimeres han seguit aquest paràmetre: acords de mínims que no s’acaben complint. I les conseqüències estan a la vista: els esdeveniments climàtics extrems com les onades de calor i tempestes inèdites s’estenen per tot el planeta i les morts que causen van en augment. Per molt que soni a tòpic, el temps per evitar que el planeta s’encamini cap al col·lapse s’esgota.
