Un atac al periodisme
Comencem aquest editorial parlant de la causa de l’exfiscal general i l’acabarem parlant del comissari-cap de la Policia Nacional de Lleida destituït/restituït. Hi ha un aspecte del judici contra l’exfiscal general que constitueix un atac a la democràcia. És un atac a la democràcia perquè ho és al periodisme. El Suprem no ha tingut cap consideració amb el dret dels periodistes a no revelar les fonts contingut a l’article 20.1 de la Constitució. Com que és inimaginable que aquesta desconsideració sigui per desconeixement, les raons que l’han motivat tan sols podria explicar-les el tribunal –i si no ho fa som lliures d’especular-hi, per descomptat–. La sentència va fer un gran elogi dels 7 periodistes que van assegurar en el judici que l’exfiscal general no els va filtrar el correu de l’advocat del nòvio d’Ayuso, però no els va creure. No els va creure, però no va obrir diligències per fals testimoni. Si un tribunal no té proves que uns testimonis, sota jurament, menteixen, té l’obligació de creure’ls. El tribunal va dir que els periodistes que van testificar no van revelar la seua font, però sí que van dir una cosa: que qui els va filtrar el correu no havia estat l’exfiscal general. I tot i així aquest ha estat condemnat per cometre el delicte ell “o el seu entorn”, en una insòlita condemna en la qual el tribunal no ha identificat sense cap dubte el delinqüent. En dret penal no es jutja “entorns”, sinó persones. La desconsideració del Suprem respecte al dret constitucional dels periodistes a no revelar les seues fonts constitueix un atac a la democràcia perquè sense aquest dret la ciutadania no tindrà accés a informació que molesti el poder, i en lloc de periodisme només es podrà fer propaganda. Heus ací el cas del comissari-cap de la Policia Nacional de Lleida destituït/restituït. Si SEGRE no hagués publicat que aquest home va ser condemnat per assetjament sexual, la societat lleidatana no ho hauria sabut i no hauria estat destituït. Si el periodista que va publicar l’exclusiva no hagués tingut la certesa que l’assisteix el seu dret constitucional a no revelar les fonts, no hauria tingut accés a la informació. El TSJC va ordenar restituir-lo perquè la destitució, diu, es va fer per raons mediàtiques, que és una manera de dir perquè es va saber la veritat, una cosa que no ocorrerà si el poder judicial persisteix amb contumàcia a no protegir el periodisme d’investigació.
B.B.
Va ser símbol de la França que va sobreviure a la guerra i de la que va renàixer als anys 60, va defensar els animals de forma ferotge, i l’adjectiu no és un acudit dolent, i va exhibir una islamofòbia despietada. Tot això va morir diumenge amb Brigitte Bardot, però la musa de la Nouvelle Vague és immortal.
