El tren de la Pobla com a model
La confirmació per part del Consell Executiu que Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) assumirà aquest any la gestió de la línia de Manresa (RL3 i RL4) substituint Renfe és una bona notícia, tenint en compte les baixes prestacions de l’actual servei. L’optimisme està basat sobretot en l’experiència de la línia de Lleida a la Pobla de Segur, que ha passat pràcticament d’estar en via morta a guanyar passatgers cada any des que FGC se’n va fer càrrec el 2006, a banda d’articular una autèntica xarxa de Rodalies entre la capital i Balaguer, amb entre deu i dotze circulacions diàries. Pel que ha anunciat el Govern, aquest és el model que vol aplicar-se a l’RL3, amb un total de 14 circulacions al dia en cada sentit entre Lleida i Cervera. La incògnita és si la infraestructura fèrria, que continuarà en mans d’Adif, ens que depèn del ministeri de Transports, estarà a l’altura de les expectatives. Ara hi ha limitacions de velocitat en diversos trams, a causa de les seues deficiències, que originen retards de fins a gairebé una hora i, davant de la magnitud de les inversions necessàries per adequar tot el sistema de Rodalies a Catalunya, no sembla que hi hagi d’haver temps perquè a la tardor ja s’hagin solucionat aquests problemes.
Un altre element positiu és que nou estacions a Ponent i cinc de l’Anoia i el Bages passaran a mans d’FGC, perquè actualment la majoria estan tancades i en mal estat. Ara cal abordar més d’hora que tard el traspàs de la gestió de les línies de la costa R13 i R14 per completar l’estructura de Rodalies no només a la demarcació, sinó entre Lleida i Tarragona. Potenciar el transport amb tren ha de ser prioritari perquè el canvi climàtic obliga a apostar per mitjans no contaminants. En aquest sentit, cal anotar en el deure de la bona gestió de la Generalitat en el ferrocarril de la Pobla que a curt o mitjà termini haurà de plantejar l’electrificació, perquè els combois funcionen amb un generador de gasoil.
El català a la ciència
L’anglès és la llengua internacional per excel·lència, per la qual cosa és lògic que sigui la més utilitzada per la comunitat científica, tant en els congressos en els quals hi ha participants de diversos països com a les publicacions més prestigioses del món. Però d’aquí al fet que només el 15% de les tesis doctorals llegides a la Universitat de Lleida siguin en català hi ha un bon tros, perquè majoritàriament no estan destinades a publicar-se en revistes de referència i, a més, sempre és possible traduir-les. El que cal valorar en una investigació no és l’idioma, sinó el contingut. Per això la UdL ha de prendre mesures per corregir aquesta situació.
