‘Estos días azules’
Si preguntes a un estudiant de quart d’ESO qui era el president de la Generalitat quan es va produir el cop d’estat feixista, del qual aquest juliol es compleixen 90 anys, probablement et sorprendrà com a resposta un silenci indiferent; si ho preguntes al seu tutor, probablement obtindràs com a resposta un encara més desconcertant silenci avergonyit. Ho explica Pere Pena en una ressenya que publicarà demà aquest diari sobre l’assaig de Francesc Sales Maials durant la guerra civil 1936-1938. La vida en un poble de la rereguarda, que acaba de publicar la Universitat de Lleida. Pena explica que la principal virtut de l’obra de Sales és que aporta biografies concretes i anècdotes precises que ens recorden que més enllà dels llibres d’història hi ha un relat que continua viu en cadascun de nosaltres “a mica que ens gratem la pell”. Això ha fet Pena en la seua recent novel·la Sota la pell, un arbre; això es pot fer a partir de les biografies de Sales, completant-les amb la imaginació; això ha fet la narrativa d’Almudena Grandes. Luis García Montero va transformar el dolor privat per la mort d’Almudena en memòria col·lectiva. L’altre dia li van preguntar si existeix un límit ètic al convertir una experiència íntima en patrimoni emocional dels lectors, i el poeta va respondre que la literatura li ha ensenyat que els sentiments són històrics perquè pertanyem a una educació sentimental. Per això a les novel·les de Pena i Grandes tot és veritat, sobretot el que és inventat; per això és veritat tot el que la nostra imaginació pugui afegir a les notes biogràfiques contingudes en l’assaig de Francesc Sales. Quatre-cents quaranta mil republicans van escapar de la guerra cap a França el 1939. Un d’ells viatjava acompanyat per la seua mare octogenària, el seu germà i la seua cunyada, amb l’únic equipatge del seu asma. Va morir a les tres setmanes de travessar la frontera i el seu germà li va trobar a la butxaca de la jaqueta un paper arrugat amb aquest vers: “Estos
días azules y este sol de la infancia.” Aquest home es deia de nom Antonio i de cognom Machado. Un altre poeta va escriure, quan li van parlar de la mare pàtria que demana als fills que morin per ella: “En todo caso será madrastra como la de Cenicienta. (...) ¡Nunca puede ser madre nuestra la que según decís tenemos que dar la última gota de nuestra sangre por ella! (...) Eso no lo ordena ninguna madre. (...) Lo que nos envía a matar hombres contra la razón no puede ser madre. Hay que ser hijos de la verdadera patria. La patria del amor y la libertad.” A aquest altre poeta, de nom Federico i de cognoms García Lorca, la mare pàtria ni tan sols el va obligar a morir per ella; el va assassinar directament. Els dies blaus i el sol de la infància de Machado són els nostres dies blaus i el nostre sol de la infància. Són allà, hi han estat sempre. Perquè, per dir-ho amb una pregunta retòrica de Pena, “què som, si no, nosaltres?”