Contundència elegant
Sense adjectius. Sense frases subordinades. Al gra. No va saltar la sorpresa a Las Gaunas. Les sorpreses només salten al Palacio de las Salesas. La llei d’Amnistia no és una autoamnistia ni trenca la igualtat. Això és el que van dir ahir sengles sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que ha rebutjat que la norma sigui un intercanvi de cromos amb la investidura de Pedro Sánchez, un relat compartit curiosament (curiosament?) pel Suprem i cert partit polític. Les dos sentències del TJUE són escarides: 38 i 28 pàgines. Perquè ens en fem una idea: la sentència sobre el germà de Pedro Sánchez té 400 interminables pàgines. Les del TJUE no fan ni un sol comentari polític. Perquè ens en fem una idea: el Suprem va dir que la llei d’Amnistia dona un tracte “ostensiblement privilegiat” als independentistes catalans i hi ha un “vincle inseparable” entre l’aprovació de la norma i la investidura de Pedro Sánchez. Tot això no ho va dir cert partit; ho va dir la Sala Penal del Tribunal Suprem, curiosament (curiosament?) la que s’ha negat a aplicar la llei d’Amnistia, en sengles resolucions a les quals van seguir inaudites manifestacions de jutges amb togues davant de seus judicials (a favor de les interlocutòries del Suprem, s’entén) i fins i tot vagues, que no compten amb cobertura constitucional.
I no només això. En aquesta guerra de guerrilles han participat durant tota la legislatura l’Audiència Nacional, alguns Tribunals Superiors de Justícia de diverses comunitats autònomes, el Tribunal de Comptes i, per descomptat, tota la dreta mediàtica. Les sentències del TJUE eren previsibles abans que ahir es fessin públiques, és a dir, garanteixen la seguretat jurídica, i ho fan justament perquè són previsibles. Tots hem de tenir la certesa que, si no ens posem el cinturó de seguretat al cotxe i ens enxampen, probablement ens multaran, però no ens condemnaran a pena de mort. Les resolucions del Suprem en aquesta causa –parlem tan sols d’aquesta causa– han generat gran inseguretat jurídica per raó de la seua imprevisibilitat, traient-se conills de la màniga com el forassenyat argument de l’enriquiment personal dels líders del procés per tenir una excusa per no aplicar la llei. Les sentències del TJUE eren previsibles perquè l’instrument de l’amnistia existeix en tots els estats de la UE com un exercici de sobirania. Una, en el seu punt 119, deixa anar amb una elegància insòlitament contundent un cop de puny que sembla de Mike Tyson: els tribunals espanyols, davant de la llei d’Amnistia, “han de dictar una resolució d’extinció de la responsabilitat, sense més valoracions”. Repetim-ho, “sense més valoracions”. És difícil no veure com a destí d’aquest cop de puny la mandíbula de cert tribunal, que necessàriament caurà a la lona víctima d’un expeditiu KO. Necessàriament? Continuarà.