El Déu del futbol es diu Cruyff
Un dia li van preguntar a Ovejero, un contundent defensa argentí (diumenge passat vam comprovar què significa això), què recordava dels seus llegendaris duels dels anys 70 amb Johann Cruyff i, després de pensar-ho uns llargs segons, va contestar: “que quan se n’anava feia tan bona olor!” Aquesta meravellosa evocació serveix per situar Cruyff en el lloc que li correspon: una mica per sobre dels altres. Quins altres? Tots. Al llarg de la història hi ha hagut millors jugadors que ell (Messi, Maradona, Pelé) i millors entrenadors que ell (Guardiola, Luis Enrique, Flick), però ningú no ha estat top 5 alhora com a jugador i com a entrenador. Això d’una banda; d’una altra, i més important encara, ningú no ha revolucionat el futbol com ell partint de tres regles d’or: una, si jo tinc la pilota, tu no la tens; dos, si et fan 7 gols i tu en fas 8, cap problema; i tres, si el teu rival és bo desmarcant-se, no el marquis i no sabrà què fer (traducció d’aquesta última: tu fes el teu joc i el rival que faci el que vulgui). També tenia una arma secreta: marejar la premsa i, quan un periodista se li queixava, dir-li: “Si hagués volgut que m’entenguessis, m’hauria explicat molt millor.” Amb aquests vímets va crear un equip mític que el seu deixeble Guardiola va elevar a un nivell sublim: els partits del Barça que aquest últim va dirigir contra el Madrid de Mourinho en el 5-0 al Camp Nou i davant del Manchester United d’Alex Ferguson a la final de la Champions de Wembley són possiblement els dos millors que ha fet qualsevol equip, i probablement també. Aquell Barça celestial va ser la columna vertebral de la selecció espanyola que va guanyar dos Eurocopes i un Mundial entre 2008 i 2012, i un altre Barça no tan perfecte (de moment) però igualment hegemònic ho és el de la selecció que acaba de proclamar-se una altra vegada campiona del món. Espanya va fer diumenge un partit meravellós. Una obra d’art. Amb un joc de posició impecable i una pressió després de pèrdua antològica, va convertir Argentina en absolutament res, com havia fet en les semifinals amb França (amb jugadors francesos). Va disparar a porteria 20 vegades i Argentina, 0. Han llegit bé: Argentina 0, i no està clar que ho hagués fet si s’hagués produït la cruel injustícia d’arribar als penals. Lamine i Cubarsí, dos juvenils, han estat claus en una selecció que ha estat molt superior a totes, el primer desequilibrant (ha destrossat tots els laterals que l’han marcat, un darrere l’altre) i el segon firmant uns sobrenaturals 85% en duels guanyats i 97% (97%!) en passades encertades, la qual cosa té més valor encara perquè és un dels centrals que més arrisca filtrant pilotes verticals que superen línies dels rivals. Els dos són made in la Masia. Com Messi, el millor jugador de tots els temps. Hauríem d’haver ressuscitat Cruyff perquè entregués ell la copa de diumenge. Hauria fet tan bona olor!
