“Us preparo una gasetilla”
Per a la redacció de SEGRE, la paraula “gasetilla” estarà sempre lligada a Josep Vallverdú. Aquest “gènere menor del periodisme informatiu caracteritzat per l’extrema brevetat”, segons definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el brodava (també). “Us preparo una gasetilla”, avançava per telèfon. I dit i fet. Era ràpid, els dits àgils al teclat d’aquell qui té ofici. Hauria estat un periodista de raça perquè era curiós i es fixava en els petits detalls que passen desapercebuts per a la majoria de mortals. Potser per això va ser un gran columnista. Un dia va veure un cartell en una fleca de la seua Lleida natal i es va enfadar tant que va tenir la necessitat d’escriure un article. No l’hem trobat al nostre arxiu, perquè és de fa unes quantes dècades, però encara que la cita no sigui literal, venia a dir que publicitar un “panadó d’espinacs” era tan ridícul com si una pizzeria promocionés les seues coques salades redones amb formatge fos i altres ingredients. La llengua, sempre. Un panadó porta espinacs. Punt. La necessària precisió de l’escriptor militant que va tocar tots els gèneres perquè era conscient que el català sortia tocat de la postguerra i calia posar fil a l’agulla, per sobre de les preferències personals. De fet, no és cap secret que a tot un mite de la literatura infantil i juvenil no li agradaven (gaire) els nens. Vallverdú, un home afable i molt estimat, també tenia caràcter.
Als anys noranta, quan un periodista dels que habitualment no cobrien temes de cultura i, per tant, ni s’imaginava quina seria la resposta, li demanava un resum d’una conferència que encara no havia pronunciat perquè no es podia quedar fins que acabés l’acte, els habituals obrien els paraigües perquè sabien que tocaria ruixat. Raó no li’n faltava. Seria impensable, venia a dir, que un redactor d’esports preguntés com jugaria un futbolista perquè no es podia quedar a veure com acabaria el partit i a partir d’aquesta intenció inicial escrigués la seua crònica. Més que una baralla, o una reprimenda, era una lliçó. Mai no va deixar de ser, al cap i a la fi, el professor que va marcar tantes generacions d’alumnes. Tenia estrella. Va nàixer De signe de cranc i va morir 103 anys després sota el mateix signe zodiacal. Un segle llarg que se’ns ha fet curt. El trobarem molt a faltar, però no ens posarem sentimentals perquè no era el seu estil. A l’esquela de la qui va ser la seua primera dona, la pedagoga Isabel Arqué li va incloure un poema que començava amb aquest vers dramàtic: “Vaig tancar-te els ulls.” Aquesta mateixa mà envellida que abaixava el teló de la vida, va escriure mesos després 62 cartes d’amor per enamorar Antonieta Vilajoliu. Així era Josep Vallverdú. Avançava endavant amb la determinació de qui sap que té una cita amb l’eternitat.