Melodramàtic Marchena
Manuel Marchena està preocupat perquè les enquestes diuen que la societat espanyola no confia en la justícia. “És una tragèdia”, explica. “Una societat no pot sobreviure sense confiar en la justícia.” Bé. Això no és exactament així. És a dir: és veritat que una societat no pot sobreviure sense confiar en la justícia, però no ho és que la societat espanyola no confiï en la justícia; no confia en jutges concrets. El problema és que gairebé tots aquests jutges concrets són a dalt de tot. Al Tribunal Suprem. A l’Audiència Nacional. En tribunals superiors de diverses comunitats autònomes. Al Tribunal de Comptes. Quan el 2023 una casualitat aritmètica va convertir en indispensable el vot de Junts per a la investidura de Pedro Sánchez, va quedar molt clar que aquesta seria la legislatura de l’amnistia. A partir d’allà certa judicatura es va dedicar a combatre el Govern central perquè l’amnistia suposava perdre el control en la presa de decisions no només jurídiques, sinó sobretot polítiques, sobre com tractar l’independentisme. Això és el que ha molestat alguns jutges del recent suport de la justícia europea a la llei d’amnistia: el que aquest suport representa de pèrdua de poder de decisió. Com a conseqüència d’això, Pedro Sánchez ve sent víctima durant tota la legislatura d’una peculiar forma de violència vicària que no pretén fer-li mal a ell: pretén fer mal a la llei del perdó. Això és exactament l’actual llei d’amnistia. No té res a veure amb la de l’any 1977, en la qual es va intercanviar impunitat per derogació d’un règim polític. Amb l’actual llei, el règim queda intacte. Hi ha, només, un perdó a algunes persones sobre el qual l’alta judicatura no vol perdre el poder de decisió. La confiança ciutadana exigeix que els jutges i magistrats que integren el poder judicial acreditin en l’exercici de la funció jurisdiccional que la seua conducta s’adequa als principis constitucionals que han de presidir l’esmentat exercici, que són els que figuren en l’article 117.1 de la Constitució (“La justícia s’administra (...) per jutges i magistrats (...) sotmesos únicament a l’imperi de la llei”). La violència vicària contra Sánchez s’ha traduït en persecució a la seua dona i al seu germà. Aquest últim acaba de ser condemnat per un delicte de prevaricació administrativa per presentar-se a un concurs per coordinar els diferents conservatoris a la diputació provincial de Badajoz. Pot l’exercici del dret reconegut a l’article 23.2 de la Constitució (“els ciutadans tenen dret a accedir (...) a les funcions i càrrecs públics”) convertir-se en un delicte de prevaricació administrativa? Hauria estat condemnat David Sánchez si no hagués estat germà del president? Marchena s’equivoca quan diu que la societat desconfia de la justícia; desconfia de jutges que dicten sentències com aquesta o altres, algunes de les quals ell coneix molt bé.