SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Catalunya necessita accelerar de forma decidida el desplegament de les energies renovables. No existeix una alternativa real si l’objectiu és reduir la dependència dels combustibles fòssils, disminuir les emissions i garantir una energia assequible i suficient per a llars i empreses. Les dades són incontestables: el país segueix molt endarrerit respecte al conjunt de l’Estat en potència eòlica i fotovoltaica instal·lada, continua depenent en excés de l’energia nuclear i de les importacions de gas i petroli i difícilment assolirà l’objectiu d’un sistema elèctric plenament renovable si manté el ritme actual d’implantació, però qui ha d’assumir el cost d’aquesta transformació? És just que siguin sempre les comarques rurals les que cedeixin sòl, paisatge i capacitat productiva per proveir d’electricitat les grans àrees metropolitanes? La polèmica suscitada pel Pla Territorial per a la Implantació d’Energies Renovables (Plater) ha posat sobre la taula una preocupació legítima. A les comarques de Lleida, les previsions afecten milers d’hectàrees, moltes de les quals agrícoles, i han provocat una mobilització pràcticament unànime de veïns, ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació, que reclamen revisar un document elaborat, denuncien, sense prou coneixement del territori ni de la realitat de moltes finques productives. No és una reacció fruit de l’immobilisme o del negacionisme climàtic. El que es qüestiona és que es qualifiqui com a “improductiva” una terra on avui creixen fruiters o panís, o que es reservi terreny agrícola d’alt valor mentre continuen existint milers d’hectàrees de cobertes industrials, aparcaments, infraestructures o espais degradats on també podrien instal·lar-se plaques solars.

Existeix, a més, una qüestió d’equitat territorial que no pot ignorar-se. Les grans ciutats concentren la major part del consum elèctric. Allà es troben les indústries, els centres logístics, els serveis i milions de llars que demanen cada vegada més energia. Tanmateix, l’impacte visual, ambiental i econòmic de produir-la recau de forma desproporcionada sobre municipis rurals que, una vegada més, veuen com se’ls demana sacrificar part del seu territori en benefici del conjunt del país. Històricament, el camp ja ha suportat infraestructures que rares vegades acceptaria una gran ciutat. Ara se li torna a demanar un nou esforç. És raonable exigir solidaritat territorial, però aquesta solidaritat no pot convertir-se en resignació permanent. La planificació política ha de partir d’un principi senzill: aprofitar primer tot el potencial ja urbanitzat abans d’ocupar el sòl fèrtil. La transició energètica serà un dels projectes col·lectius més importants de les pròximes dècades i, precisament per això, li cal consens social.

tracking