Lérida no és Lleida
Lleida és la denominació de la capital del Segrià des del 1980, fa 46 anys. També ho és de la província des del 1992, fa 34 anys. En el segon cas, va ser aprovada pel Congrés dels Diputats i pel Senat per una molt àmplia majoria. El canvi de Lérida a Lleida no afectava només l’àmbit lingüístic, sinó tots els tràmits i actuacions de les administracions de l’Estat, ja que va passar a ser l’únic nom oficial. Per això crida l’atenció que després de tant temps encara abundin senyals a les carreteres estatals en les quals figura “Lérida”. No són indicadors antics, ni es troben a l’altra punta d’Espanya, sinó al costat, a la província d’Osca, i alguns s’han col·locat els últims anys i coexisteixen amb d’altres amb el nom correcte.
Aquest assumpte no té incidència en l’economia ni en els serveis que reben els ciutadans. Tanmateix, no és fútil, precisament perquè és simbòlic. La pregunta és per què no s’aplica en totes les actuacions de l’administració central una denominació que ha estat aprovada per les dos Cambres legislatives fa més de tres dècades. Una possible i plausible resposta és que els que dirigeixen aquesta maquinària no assumeixen que existeix una realitat plurilingüe i que termes originaris dels idiomes que no són el castellà no només poden sinó que s’han d’utilitzar a tot l’Estat si així ha estat validat per llei.
La maledicció de Versalles
“Ningú podria haver assolit aquest acord, ni tan sols Obama.” Així va presumir Donald Trump del pacte amb l’Iran que va firmar el passat 17 de juny, que havia de servir per posar fi a la guerra iniciada pels EUA i Israel contra el país persa al febrer. Era un memoràndum que fixava un termini de 60 dies per segellar la pau definitiva sota uns determinats paràmetres. El termini ha acabat i ha succeït el contrari, fins al punt que aquesta setmana Trump ha anunciat l’inici d’una guerra econòmica amb l’objectiu que el règim iranià s’acabi col·lapsant. Com és habitual, no han faltat les bravates. “L’Iran s’està esfondrant del tot”, va afirmar dilluns el president. Tantes proclames no poden amagar que un acord presentat com a històric s’ha convertit en paper mullat. Quan es va firmar, hi va haver moltes referències al fet que Versalles també va acollir la firma del tractat que va posar fi a la Primera Guerra Mundial, amb unes condicions draconianes per a Alemanya, que van afavorir l’auge del nazisme fins a provocar la Segona Guerra Mundial. Cal esperar que aquesta vegada les conseqüències no seran tan funestes, però amb Trump al comandament de la principal potència mundial hi pot haver sorpreses desagradables.