Amnistia per a tots, a la fi?
Dos anys i tres mesos. Aquest és el temps que ha transcorregut des de l’entrada en vigor de la llei d’Amnistia per als condemnats pel procés fins que el Tribunal Constitucional ha corregit la particular lectura que els jutges del Suprem n’han fet per negar-se a aplicar-la als principals líders, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras al capdavant. Finalment, el ple del primer va ordenar ahir al Suprem que “dicti una nova resolució en la qual es declari amnistiat el delicte de malversació” i que el porti a terme “amb caràcter preferent i urgent”. Ho fa en relació amb el recurs presentat per l’exconsellera Dolors Bassa, però afecta tots els altres.
Tal com vam indicar dilluns passat, els magistrats del Suprem sostenien la particular doctrina que, encara que els líders independentistes no es van quedar diners públics, igualment es van enriquir perquè si no haguessin utilitzat els recursos de la Generalitat per costejar el referèndum i altres actuacions els haurien hagut de treure del seu patrimoni personal. Tal com assenyala la ponència redactada pel president del Constitucional, Cándido Conde-Pumpido, aquesta interpretació és “manifestament contrària a l’esperit i finalitat de la llei” i constituïa “una reducció teleològica en tant que exclou casos compresos en el nucli de la norma”. És a dir, que es basava en meres suposicions sobre el que podria haver passat en unes circumstàncies diferents.
No cal entrar en disquisicions jurídiques. N’hi ha prou amb llegir la llei d’Amnistia i tenir sentit comú per veure que el Suprem ha recorregut a un estratagema legal per evitar aplicar-la. No estem dient que tothom hagi d’estar d’acord amb aquesta norma. És totalment legítim que hi hagi ciutadans, entitats o partits que la rebutgin i considerin que és negativa. Així mateix, un jutge hi pot estar en desacord a nivell personal, però una altra cosa molt diferent és que busqui vies per no aplicar-la simplement per aquesta raó, quan a més el TC ja va sentenciar fa un any que era constitucional i la justícia europea l’ha avalat. També crida l’atenció que els magistrats de les dos principals instàncies judicials siguin incapaços de desmarcar-se del seu encasellament partidista. Que totes les principals decisions s’adoptin en funció de si són els progressistes o els conservadors els que tenen majoria resulta lamentable. D’altra banda, la reacció del magistrat del Suprem Pablo Llarena al mandat del Constitucional també és il·lustrativa. Als pocs minuts, va dictar una interlocutòria anul·lant les ordres de detenció de Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig, però va puntualitzar que no els aplica l’amnistia, i que decidirà si ho fa “una vegada conegut el text íntegre de la sentència”. Així que no s’ha de descartar que acabi trobant una escletxa que li permeti continuar negant-s’hi.