Nostàlgia

Vivim envoltats de passat. Ens fascinen els vinils, les sèries ambientades en els anys vuitanta, les samarretes amb logos antics. Fins i tot les campanyes polítiques recuperen lemes i símbols d’altres èpoques, com si el futur només pogués imaginar-se amb el llenguatge del qual ja hem viscut. Paradoxalment som –en molts sentits– una societat nostàlgica.

D’on prové aquesta nostàlgia? Potser no tant d’un temps determinat com de l’enyorança d’una vida més plena, més segura i més autèntica. És una nostàlgia afectiva, però també cultural i ideològica.

Això no significa que la nostàlgia sigui una disposició negativa. Ens connecta amb allò que hem estimat, amb els nostres referents; pot ajudar-nos a comprendre qui som i d’on venim... però també pot convertir-se en una trampa. Quan només mirem pel retrovisor deixem d’estar pendents del camí. Si la nostàlgia esdevé resistència a la realitat, bloqueja el pensament crític i ens fa creure que el millor ja ha passat i que només podem repetir-lo o imitar-lo.

Potser la clau rau en la distinció que proposa Massimo Recalcati, en el seu llibret La llum de les estrelles mortes. Partint de la idea que hi ha estrelles que continuen enviant llum tot i haver-se extingit fa milions d’anys, el psicoanalista italià sosté que el que hem estimat no desapareix del tot i que fins i tot el dol, si no es bloqueja, pot convertir-se en una forma de presència activa. Recalcati distingeix entre dues menes de nostàlgia: l’enyorada, que idealitza el passat i ens paralitza, i l’agraïda, que irromp com un raig de llum en l’absència d’alguna cosa que ja no és entre nosaltres. Així doncs, el relat de la nostra història no seria un cementiri de fantasmes, sinó un temps que resignifiquem i rellegim en el present. Vivim en una cultura que silencia el dol. Aquest llibre, en canvi, en fa una experiència compartida i fins i tot política. Ens recorda que som fets de vincles, i que quan aquests vincles s’han escrit amb amor continuen projectant llum molt després que se n’hagi apagat la font.

En paraules de Recalcati, hauríem de contemplar el nostre passat com quelcom que “no carrega culpes ni retrets, sinó més aviat un sentiment d’agraïment profund” i que “no és sols passat, sinó promesa de futur”.