Sorgeixen monstres
La història de la humanitat és la història de la tecnologia. Des de les eines de sílex fins als exoesquelets, hem anat ampliant els nostres límits físics i mentals. Ara, però, entrem en un territori on la intel·ligència artificial i les interfícies cervell-màquina poden transformar no sols com vivim, sinó què som. Pot ser, fins i tot, com ha suggerit Eudald Carbonell, que estem obrint la porta a noves espècies: humans naturals, humans modificats, humans editats genèticament, etc.
Les pròtesis intel·ligents, els implants i els algoritmes són només l’inici. La idea d’un transhumanisme que millori les nostres capacitats desperta simultàniament expectatives i temors. D’una banda, pot alleugerir patiments i multiplicar possibilitats. De l’altra, amenaça d’aprofundir desigualtats, erosionar la privacitat i desdibuixar la identitat.
Els propers anys estaran marcats per les conseqüències del canvi climàtic: desplaçaments massius, incertesa econòmica, noves malalties. La combinació de crisis ambientals i avenços tecnològics pot accentuar la divisió entre els que tinguin recursos per protegir-se i els que quedin exposats a una vulnerabilitat creixent. Mentre alguns imaginaran la immortalitat digital, molts altres lluitaran simplement per sobreviure en un entorn degradat.
Els precedents mostren que tota innovació genera alarma. La impremta va ser acusada de corrompre la moral. Avui, les pantalles i la connectivitat constant alteren l’atenció i la memòria. L’escriptura manual, que reforça el pensament profund, cedeix espai a la velocitat digital.
“El vell món no acaba de morir, el nou no acaba de néixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Són paraules d’Antonio Gramsci, periodista i polític italià. Tanmateix, el problema no és només tècnic, sinó ètic i col·lectiu. Podem permetre que les màquines colonitzin l’àmbit més íntim sense un debat democràtic? Què significa ser humà quan la millora artificial i la crisi climàtica redefineixen el sentit de la vulnerabilitat i l’esperança?
És legítim voler progressar, però també cal preservar allò que ens fa humans: la consciència del temps limitat, la fragilitat i la capacitat d’estimar. Mantenir una mirada crítica serà clau per no perdre’ns en aquest horitzó híbrid i incert.
