Escriure amb un ganivet
Des dels 70, el periodisme en primera persona ha donat fruits brillants: Joan Didion, Tom Wolfe, Vivian Gornick, però amb el pas dels anys, milers d’individus s’han sentit autoritzats a afirmar la importància de la seua vida, sense necessitat d’esforç intel·lectual ni estètic. Hi ha molta confusió en la literatura de no ficció. Cada dia s’hi afegeixen més textos que converteixen la ciclotímia en matèria literària o periodística. Ens parlen del poc que es cobra per escriure, de les molèsties de la pròstata, de la mare amb Alzheimer, dels llibres que no es venen... Tot és cert, potser sí, però la sinceritat en ella mateixa no converteix res en literatura.
La literatura narcisista ha esdevingut un gènere en expansió. S’hi escriu des del malestar –físic, econòmic, emocional– però gairebé mai des de la lucidesa. Poques vegades, com Annie Ernaux, “amb un ganivet” i amb el coratge d’enfrontar-se a la pròpia vida sense excuses. Acceptant que la veritat sempre sagna una mica. La lamentació rutinària només ofereix gratificació immediata: l’autor s’hi exhibeix i el lector s’hi reconeix, com si compartir el dolor fos una forma artística de veritat. Escriure bé sobre el dolor, en canvi, exigeix distància i lucidesa. Sense aquest treball, la literatura del jo ferit és només una crida d’auxili, en un món saturat de veus que reclamen atenció.
El problema no és el tema, sinó la mirada. Escriure sobre el dolor pot ser revelador o tòpic. Annie Ernaux o Joan Didion han parlat de la malaltia, del dol i de la humiliació, però ho han fet des d’una exigència formal i moral que transforma el que és íntim en coneixement. El seu “jo” no és un refugi sentimental, sinó un instrument d’indagació.
En canvi, la literatura personal actual cau sovint en l’exhibicionisme emocional. El testimoni substitueix el pensament. La queixa es confon amb la lucidesa. El lector és convocat no per reflexionar, sinó per compartir un estat d’ànim. Hi ha autors que encara practiquen aquesta altra manera d’escriure. Fa poques setmanes, parlava de Pere Rovira i els seus dietaris, on l’experiència no s’exhibeix sinó que es destil·la. Escriu amb una contenció gairebé musical. En lloc de lamentar-se, observa. En lloc de confessar, pensa. Ens recorda que escriure bé sobre un mateix no és plorar, sinó mirar-se amb lucidesa.
