Tots Sants

Poc abans de morir, el neuròleg Oliver Sacks va publicar un article en què explicava que patia una metàstasi d’un melanoma ocular i li quedaven pocs mesos de vida. Entre d’altres coses, deia: “He viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes. Ningú no pot ser reemplaçat un cop mort: darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Sempre recordo aquestes paraules quan s’acosta Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat. La tradició explica que aquell dia els vius visitem els morts, i que l’endemà, dia dels Difunts, són ells els qui ens tornen la visita. Tant Tots Sants com Halloween es nodreixen de la mateixa tradició cèltica: el ritual que marcava el declivi de la llum, quan els camps havien estat collits i les portes de l’altre món –deien– s’obrien per permetre el retrobament entre morts i vius.

Arriba un temps de retraïment, les hores s’escurcen i la natura es torna més íntima. Si no l’heu vist encara, no trigarà gaire a aparèixer el pit-roig, aquell moixó amb un pitet de color taronja que es deixa veure als horts i als jardins de casa nostra. Enguany encara espero el “nostre”, el mateix que l’hivern passat venia a picar les molletes de pa que li deixàvem, amb una confiança mansa, gairebé domèstica, com si sabés que l’esperàvem.

En contrast amb tantes transformacions seculars, la vida d’un ésser humà és un fragment mínim de temps, un llampec en la foscor. Som hereus de milions d’éssers humans que ens han precedit, que han mort per “deixar-nos espai” i permetre’ns desplegar el nostre projecte vital. De cada vida en resta alguna cosa i és la mort, amb el límit que estableix, la que dona sentit a cada instant.

La mort d’una persona només és una avaria episòdica en la perennitat de la vida universal. No sabem ni el quan ni el com i podem arribar a preguntar-nos si és necessari morir, en general. Potser la mort serà, al capdavall, una cosa extraordinàriament simple. Simple com dir “bon dia” o “bona nit”; tan simple que, quan ho sapiguem, ens preguntarem com no se’ns havia acudit abans.