La broma de Lleida
La boira és més que un fenomen atmosfèric: és una manera de mirar. Fa anys, a Lleida en dèiem “broma” i en coneixíem una tipologia tan àmplia –encelada, gebradora, pixanera, terrera– que semblava un parent proper, d’aquells que canvien d’humor sense avís previ. Els escriptors de Ponent l’han convertida en un espill del nostre caràcter: Agelet i Garriga hi veu una bresca sensual; Màrius Torres, una fidelitat espiritual; Viladot hi endevina un lloc on ens defensem de nosaltres mateixos. Fins i tot Josep Vallverdú, que la qualifica d’“immensa presó”, explica que la boira posa a prova el pensament, la paciència i la resistència íntima.
Tanmateix, hi ha un consens antic: la boira s’ha d’experimentar caminant. Sense presses, pels camins de l’horta, a la vora de les séquies, entre el brancam humit i els camps adormits. És aleshores que l’entorn de la ciutat recupera un tempo primitiu i els sons –una campana que repica, un motor que remoreja– arriben com si vinguessin de molt lluny, difuminats per un coixí espès i misericordiós. El món, sota la boira, es fa més habitable i afavoreix una coexistència delicada entre vius i morts, un espai simbòlic en què els que som i els que ja no hi són poden caminar plegats sense espantar-nos.
Durant anys he sortit de nit amb les gosses de casa i si hi ha boira nocturna, torno a experimentar aquella invisibilitat confiada que em porta records de la infantesa: el fanalet minúscul a la cantonada del carrer Tallada, el fum de la locomotora barrejant-se amb la broma suspesa, la mà de mon pare a la meua mà. La boira té aquesta facultat: plegar el temps com qui doblega un llençol i fa conviure el nen que vaig ser amb l’home que soc.
Recordo la Quera, la meua primera gossa, negra com el carbó. Aquell matí en què les seues pupil·les van quedar cobertes per un retall de boira vaig entendre que, en la mort d’un gos, hi ha un gest suau de la natura perquè l’adeu no sigui tan dolorós.
Potser per tot plegat la boira actua sobre nosaltres com una pedagogia de lentitud. Ens obliga a afinar els sentits, a escoltar abans de veure-hi, a caminar sense jutjar. Fins i tot, també ens recorda que avançar no sempre vol dir córrer: de vegades, simplement acceptar que, sota aquesta volta humida, la vida continua, obstinada i misteriosa.
