L’espiritisme a Lleida
La introducció de l’espiritisme a Catalunya és inseparable de la modernitat inquieta de finals del XIX i principis del XX, on certs sectors procuraven conciliar ciència i progrés amb la resposta a preguntes sobre l’espiritualitat i la mort. Es vinculava a ideals de reforma, anticlericalisme i projectes renovadors, i no era només una pràctica esotèrica, sinó una forma de cultura laica alternativa.
A Lleida, Marià Torres, pare d’Humbert i avi del poeta Màrius Torres, va ser vicepresident del Círculo Cristiano Espiritista, que tenia la seu al número 10 del carrer Democràcia. La dona de Marià Torres, Àngela Barberà, era mèdium i, per influència d’ella, Humbert Torres es va interessar per l’espiritisme. S’explica que abans que partís cap al front, va recomanar al seu fill Víctor que, en cas de perill, invoqués l’ànima de la seua difunta mare. En el fons Humbert i Màrius Torres de la Universitat de Lleida es conserva part d’una obra inèdita de l’Humbert, titulada Mi libro de metapsíquica. Los puntos cruciales. També va traduir al català diverses obres d’espiritistes internacionals.
De Màrius Torres es pot dir que no fou espiritista ni participà en cercles d’aquest tipus, però la seua poesia dialoga amb les intuïcions que també alimentaren l’espiritisme i la percepció que la mort no anul·la del tot la presència dels qui han viscut. Els seus poemes no especulen sobre l’altra vida ni recorren a cap imaginari mediúmnic, però expressen amb una gran bellesa la continuïtat entre memòria, absència i experiència interior. Els morts no apareixen com a espectres, sinó com a presències transfigurades per la música, el record o la contemplació. En aquest sentit, la seua obra podria llegir-se com una forma alta i depurada d’espiritualisme literari, pròxima a aquella sensibilitat d’època que cercava de pensar la mort sense renunciar ni a la raó ni a la necessitat de consol.
Amb la victòria militar del general Franco, l’espiritisme va ser pràcticament desarticulat. El nou règim l’identificava amb elements com el lliurepensament, l’anticlericalisme i el republicanisme, que considerava perillosos. A això s’hi afegia l’oposició doctrinal de l’Església, que el qualificava d’error o de superstició perillosa.
