SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La corrupció no és inevitable. N’hi ha prou d’adonar-se que hi ha països i institucions amb nivells molt diferents de transparència i sanció. Catalunya no és menys corruptible que Espanya; ho és d’una altra manera. No ha tingut el mateix aparell estatal, però sí una versió pròpia: hegemonies dilatades, empresaris propers, impunitat simbòlica.

Ens escandalitzen els grans casos, però passem per alt el fet que hi ha pràctiques que no són il·legals, però sí immorals: una trucada, una recomanació, una col·locació “de confiança”, un contracte menor en el mateix entorn, una plaça amb nom i cognoms, una agenda opaca. Potser cap jutge no hi trobarà delicte, però políticament contamina.

El problema és més institucional, relacional i partidista que no pas mafiós. El mecanisme més arrelat és el clientelisme. No sempre funciona amb un “jo et dono diners, a canvi d’una adjudicació”. Sovint és més subtil: “jo et tinc present”, “tu me’n deus una”, “aquest és dels nostres”, “ens ha ajudat”, “ja ho compensarem”. El favor no sempre es paga immediatament, però queda anotat en una comptabilitat invisible.

Aquesta corrupció adopta formes diverses. La més habitual és la confusió entre partit i institució: endogàmia que premia la fidelitat abans que la competència; discrecionalitat que fa dependre l’accés real de ser dins o fora del circuit; privilegi dels tractes de favor. El més greu d’aquesta corrupció que també inclou empreses, professionals, fundacions... és que demostra que el mèrit importa menys que el contacte; que la norma és flexible per als integrats i rígida per als de fora; que la lleialtat val més que la competència; que la discreció protegeix més que la transparència.

La pregunta decisiva no és només “és delicte?”. Les preguntes bones són aquestes: això ho podria explicar públicament sense vergonya? Ho acceptaria si ho fes l’adversari? Hi ha concurrència real? Hi ha rastre documental? Si la resposta és incòmoda, potser no som davant d’un delicte, però sí davant d’una forma de corrupció.

Per tant, el polític honest no pot limitar-se a dir: “jo no soc corrupte.” Ha de convertir l’honestedat en una pràctica verificable. La integritat no pot dependre del “ja em coneixen” ni de la reputació moral. Ha de deixar rastre: agenda pública, criteris de decisió, renúncia a privilegis, publicació de despeses, incompatibilitats clares, contractació transparent i abstenció quan hi ha conflicte d’interès.

tracking