L’Odissea
Tots tenim una Ítaca. Pot ser una casa, una ciutat, una feina o una evocació del que recordem o desitgem haver estat un cop. No perquè creguem en ciclops, sirenes o déus que intervenen en les nostres vides, sinó perquè la condició de l’home, com va dir el teòleg Karl Rahner, és la del status viatoris; la característica existencial de qui està en camí, fins al darrer alè.
Christopher Nolan ha convertit L’Odissea en una estrepitosa pel·lícula. Hi ha illes, tempestes, guerra, monstres i fins i tot un mite convertit en un espectacle atlètic, ni que sigui perdent pel camí personatges essencials del poema. Els crítics l’han rebut amb entusiasme; alguns especialistes en Homer, bastant menys. És comprensible. Al capdavall, Nolan ha convertit L’Odissea en una pel·lícula sobre les seues obsessions: el temps, la memòria, la identitat i la guerra.
Però Ulisses ho resisteix gairebé tot. Potser perquè és un heroi atípic. Ni el més fort ni el més noble. Sap mentir, disfressar-se, enganyar, esperar. Sobreviu gràcies a la intel·ligència i a una extraordinària capacitat d’adaptació. Durant el viatge és rei, soldat, nàufrag, amant, presoner, captaire. És difícil imaginar un personatge més contemporani: algú obligat a canviar constantment i que malgrat tot posseeix una rara capacitat en el món homèric: l’autocontrol.
Però allò que fa gran L’Odissea no és que Ulisses viatgi. És que vol tornar. Per això alguns Pares de l’Església l’han comparat amb el Crist i, per als estoics, la fermesa d’Ulisses el converteix en símbol de la constància i de la recerca de la salvació.
Però Penèlope continua esperant i simbolitza el temps que Ulisses ha passat lluny d’Ítaca. Ítaca és el poder, la casa, la dona, el fill, el passat, la possibilitat. Han passat vint anys. Telèmac ja no és el nen que va deixar. Penèlope tampoc no és la mateixa. Ni Ítaca. Aquesta és la paradoxa més bella de L’Odissea: Ulisses ha de canviar de dalt a baix per poder tornar al lloc on voldria que res no hagués canviat.
Potser per això continua interpel·lant-nos gairebé tres mil anys després. Com he dit, tots tenim una Ítaca –un lloc, una persona, una època, una identitat anterior– i tard o d’hora descobrim que no podem tornar-hi, perquè qui torna ja no és qui se’n va anar.
