Procrastinar?
Hi ha dies que, abans de començar a escriure, ens cal ordenar la taula. Després descobrim un correu pendent i una carpeta que reclama una revisió urgent. Al cap d’una hora, l’escriptori fa goig, però la pàgina continua en blanc. Hem treballat molt per evitar precisament la feina que volíem fer.
El filòsof Simon May dedica el seu llibre ¡Salta! a aquesta paradoxa: ajornem allò que més ens importa precisament perquè ens importa massa. Podem entendre que algú deixi per a demà una gestió feixuga. Costa més justificar que esquivi un llibre desitjat, una conversa necessària o una vocació sincera. La seua interpretació és que hi intervenen pors profundes: a fracassar, a tenir èxit o a exposar la pròpia vulnerabilitat.
Mentre un projecte només existeix al nostre cap, és perfecte. El llibre que encara no hem escrit pot arribar a ser extraordinari. Quan hi posem la primera frase, comencen les renúncies: aquella veu no acaba de funcionar i la idea brillant necessita força feina. Fer una cosa significa donar-li una forma concreta, amb les seues limitacions. Ajornar-la, en canvi, ens permet conservar intacta la fantasia. També hi pesa la mirada dels altres. Si cada pàgina ha de demostrar que som intel·ligents, originals o dignes de reconeixement, asseure’s a escriure es converteix en una compareixença pública. No és estrany que preferim endreçar els calaixos. Els calaixos, almenys, no emeten judicis literaris.
Una de les propostes més suggeridores de May per alleugerir aquesta solemnitat és acostar-nos al projecte amb curiositat, deixar lloc al joc i acceptar que encara no sabem on ens durà. Aplicat a l’escriptura, jo ho traduiria així: avui provaré d’explicar una escena. Ja veurem demà si aguanta. La modèstia del gest pot donar una oportunitat a l’ambició del projecte.
Cal, en canvi, desconfiar de les explicacions que ho volen resoldre tot. El cansament, la depressió o una situació difícil poden impedir-nos actuar. Anomenar procrastinació (deixar per a demà) una tasca que volem o hem de fer, només hi afegeix culpabilitat. Alguns projectes pendents potser han deixat d’interessar-nos: també tenim dret a abandonar-los. Per als altres, aquells que encara fan una mica de llum, potser n’hi ha prou de reservar deu minuts i començar malament. Una frase imperfecta té un avantatge sobre la frase sublim que escriurem demà: existeix.