Judicis tinguis i els guanyis
En Això pensava l’altre dia quan em dirigia a estrades. I és que fa temps que em vaig adonar que no s’entenen les conseqüències que es deriven del procediment penal en la forma i la manera en què caldria.
M’explico. Segurament molts han llegit –amb més o menys atenció en funció del seu color polític (hi ha política en el pla criminal)– que s’ha “processat” el germaníssim del president del Govern i un barrut aforat, d’una banda; ara també el fiscal general (si fos un fiscal ordinari –sense aquest càrrec, és el que és– i en compliment del seu estatut orgànic, se’l podria suspendre de sou i feina), mentre de l’altra es feia el mateix amb l’actual parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid. Si bé és cert que aquests casos no s’assemblen en res (corrupció vs. descobriment de secrets vs. defraudació fiscal, tot això presumptament), el cert és que convergeixen en una idea que no està prou explicada (això de l’aforament s’abordarà en una altra ocasió): el processament, o la conversió pels tràmits del procediment abreujat, passa quan sobre l’investigat existeixen indicis de criminalitat que superen el llindar de la sospita o del simple convenciment. En això rau. A saber de quina font beu un jutge d’instrucció per expressar el seu convenciment que existeixen prou indicis per traslladar a les acusacions (pública i privada) arguments amb què poder conformar el seu escrit d’acusació.
Després, aquell serà objecte de disconformitat per la defensa i amb aquest còctel arribarem a la celebració d’un judici que pot acabar en sentència condemnatòria o absolutòria (és bo recordar-ho). És aquí on poso en relleu que en l’àmbit penal es guanyen més judicis per part de la defensa dels que es perden, i no és perquè l’advocacia espanyola estigui molt ben preparada (que també) sinó per la forma i manera en què es gestiona l’estadística (assignatura que vaig cursar en els meus estudis de criminologia i que mai vaig creure que em servís). En efecte, si atenem les xifres generals que ofereix la memòria del CGPJ i que causen alarma en la ciutadania, hi ha més de tres milions d’assumptes ingressats, a l’any, en l’ordre penal, que són duts a terme per uns 1.117 òrgans unipersonals i per uns 1.071 òrgans mixtos (tipus el jutjat de Tremp o el de Vielha). Això és, sembla que Espanya està plena de delinqüents i que en l’àmbitpenal es treballa molt més que en altres ordres amb similar nombre d’òrgans judicials. Com es veu, això no és així ni la diferència és tanta. La clau és què es considera assumpte en l’àmbit penal. I és que si s’atén aquests números, veurem com molts d’ells acaben sense practicar cap mena d’activitat (però continuen sent “assumptes”).
La resta, passant per alt que de vegades és el mateix tema a què canviem “el cognom”: de diligències prèvies passem a procediment abreujat, sumari, etc., suposen la major càrrega de treball en l’ordre penal però, en realitat, només haurien de ser computats si després i per les raons a dalt referenciades es converteixen en procediment penal, amb la prèvia acusació, defensa i posterior judici. I és que abans d’arribar a aquest punt, i de nou, es produeixen arxivaments (molts assumptes no superen ni el primer filtre) però encara n’hi ha més dels que perviuen, i aquí radica la importància del judici penal, més d’un terç acaba amb sentències absolutòries. Com dèiem, i com expressa la dita: judicis tinguis i els guanyis (acompanyat d’un bon advocat, si és possible).
