L’invisible
“L’essencial és invisible als ulls”, deia la guineu al Petit príncep. I el nen, amb el posat greu de qui escolta la veritat, la repetia per no oblidar-la; o encara més, per fer-la seva. Aquest concepte filosòfic que fa referència al fet que només el cor pot percebre les coses realment transcendentals, com l’amistat, l’amor o la bondat, ha mutat fins a convertir-se en signe d’estatus: ja no és rellevant el que és evident, sinó allò que és invisible als ulls dels profans. O, dit d’una altra manera, la frase adquireix un nou sentit en un món on l’ostentació ha deixat d’identificar-se amb el poder de qualsevol mena.
Durant dècades, mostrar ha estat sinònim de la riquesa adquirida de fa poc: cotxes llampants que corren més del permès, logotips enormes, viatges exòtics documentats minut a minut a Instagram. Ara, però, les regles han canviat i aquest exhibicionisme consumista ha passat a desvelar la vulgaritat de qui l’ostenta, s’ha convertit en l’antítesi del bon gust. Però no ens enganyem, no es tracta d’adoptar la senzillesa monàstica sinó d’utilitzar, en el moment adequat, els símbols i els senyals que pertoquen, els que només sap llegir qui entén les referències, és a dir, qui té prou capital cultural, en contrast amb el pur capital monetari. De fet, i encara que sembli contradictori, el capital cultural no es pot adquirir amb diners d’un dia per l’altre. Tanmateix, està a l’abast de tothom, ja que només es forja amb la voluntat de saber.
I així, com si ordís un complot, l’elegància no crida, no vol soroll. Tot just insinua, juga a les endevinalles amb els detalls. No es tracta de renunciar a tenir, ni tan sols de no mostrar, sinó de només fer-ho evident per a qui sap desxifrar el codi. Lluny de dir “mira què tinc i quant m’ha costat”, més aviat suggereix “no cal que t’ho ensenyi, tu ja m’entens”. La jactància descarada s’ha desplaçat al camp de l’invisible: als restaurants sense rètol en què no es pot fotografiar el menjar, a no tenir presència a les xarxes socials, al boca-orella, a la sastreria, a prendre’s temps per a un mateix sense dir-ho a ningú, al perfum que un artesà destil·la gota a gota, als concerts en petit comitè o a les rareses literàries. Les vacances? En família, en un lloc sense cobertura que no surt a les guies. La clau és el silenci.
