Elogi de la dificultat
A Sigmund Freud se li atribueix la frase “he estat un home afortunat, en la vida res m’ha sigut fàcil”, encara que manquen proves que l’hagi dit mai. Sigui com sigui, aquestes paraules conviden a la reflexió. Què estimula més la creativitat, un camí planer o un de difícil? Per naturalesa, si podem triar, ens decantem per la solució fàcil: és més eficient i sobretot evita el dolor. Alhora, també és avorrida i no proporciona la satisfacció només humana d’haver superat un repte.
És molt possible que l’ésser humà hagués evolucionat menys si s’hagués deixat seduir sempre per la via òbvia. Al llarg de la història, les dificultats (pressions climàtiques, guerres, pestes) han obligat els individus a adaptar-se, a innovar i sobretot a pensar noves estratègies. Aquest estrès evolutiu, d’alguna manera, pot haver seleccionat trets cognitius complexos que s’han transmès de generació en generació durant mil·lennis. Hi ha estudis que sustenten aquesta tesi, com ara l’article Adaptative Responses to Adversity Drive Innovation in Human Evolutionari History, de N. Herzog i K. Demps, en què s’argumenta que va ser l’adversitat, no la prosperitat, la que va impulsar la innovació en els nostres avantpassats, obligant-los a desenvolupar noves solucions tecnològiques.
Per això preocupa la tendència actual de facilitar les coses, com ara utilitzar un llenguatge molt bàsic que tothom pugui entendre, evitar construccions gramaticals més enllà del subjecte més el predicat, obviar qualsevol paraula que empenyi a cercar-la a un diccionari, especialment si es tracta de vocabulari tècnic o especialitzat. Tot tendeix a rebaixar el nivell intel·lectual de la societat, en lloc d’impulsar-lo cap a l’excel·lència, cosa que ara és sobrer perquè, amb l’aparició de la intel·ligència artificial generativa, qualsevol que ho necessiti pot obtenir en uns segons un resum de qualsevol text complex escrit en llenguatge planer.
Igualment com un cos no genera musculació si no treballa, i en casos extrems s’atrofia, el mateix passa amb la ment. Sense desafiaments, la intel·ligència no evoluciona. Si es continua per aquest camí és molt possible que, en uns quants anys, ningú entengui una metàfora ni el llenguatge simbòlic. Ningú sabrà llegir entre línies, ni percebrà un matís en un poema.
