La paradoxa xinesa
Quan la Xina anuncia que aplicarà la intel·ligència artificial (IA) per a optimitzar la seva transició energètica, de primeres sembla una bona notícia, perquè la sensació general és que, fins ara, tret d’Europa, la resta del món no sembla gaire preocupada per implementar mesures efectives per a reduir la contaminació o les afectacions del consum energètic abusiu. Tanmateix, si ens ho mirem amb la desconfiança justa, aquesta aposta s’assembla més a una jugada dins del tauler d’escacs global que un acte altruista.
En aquest tauler els jugadors són clars: la Xina, els Estats Units, la Unió Europea i, en segon terme, els països emergents. En termes de joc d’estratègia, Pequín parteix amb avantatge: capacitat d’inversió massiva, control de dades i una indústria forta, preparada per a escalar ràpidament, tot això sense oblidar que no obeeix a preceptes democràtics. Amb la combinació d’IA i energia promet reduir costos, fer més estable la xarxa elèctrica, accelerar la descarbonització i, alhora, apuntalar-se com a líder tecnològic sense discussió. Segurament el guany ecològic serà real, però aquí el que de debò importa és l’assoliment de la posició geopolítica dominant. Aquest és un joc no cooperatiu, on cap dels actors confia en els altres: actuar primer i apostar fort és clau per no quedar endarrere.
És una situació que recorda el dilema del presoner de la Teoria del joc, però aplicat al clima: si tots els països col·laboressin de debò, el resultat seria òptim per a tothom. Però a la vida real ocorre que sempre hi ha qui no pot permetre que els altres en treguin més avantatge, malgrat que el bé global se’n ressenti. Així, sempre hi ha qui trenca el joc de cartes perquè prefereix jugar al solitari. A més, aquest no és un joc d’una sola ronda: les decisions d’avui construeixen la reputació de demà. Si la Xina aconsegueix ser el primer productor i proveïdor d’energia verda gràcies a la IA, els altres països n’acabaran depenent, i això crea lideratge econòmic i poder a llarg termini.
En aquest panorama hi ha, això sí, una gran paradoxa: la IA consumeix energia de manera massiva. Els centres de dades creixen i tensen el sistema. Però la gran pregunta és què faran, els altres jugadors, perquè fins i tot no jugar és una decisió, i sovint no és la millor aposta.
