París encara és París
Fa unes setmanes vaig estar a París, abans que la victòria del PSG i la consegüent nit de disturbis regalés imatges corprenedores, a bastament difoses en les xarxes socials i la majoria dels mitjans. Llavors, encara no havia arribat la calorada i, de tant en tant, un ruixat curt enllustrava les llambordes. Pel que sigui, tret en els indrets més típics, no em va semblar que hi hagués tanta gent com altres vegades.
Potser per aquesta calma tèbia i gràcies als passejos tranquils per Le Marais i pel Quartier Latin, em vaig adonar que París encara és París, que manté amb zel l’essència de la seva cultura.
Gairebé a cada cantonada, les cafeteries, amb aquelles tauletes diminutes tan tafaneres i totes les cadires encarades cap al carrer, ofereixen petits déjeneurs als passavolants: pa amb mantega, croissant o pain au chocolat, suc de taronja i el cafè amb llet, sovint acompanyat d’un got d’aigua de l’aixeta. No vaig veure que cap d’ells anunciés amb cal·ligrafia hipster i llumetes de colors un brunch, o un bubble tea, d’aquells que sovintegen a casa nostra amb la idea d’agradar els visitants internacionals. Cras error! Quan hom va a París, vol sentir que és a París, i quan algú va a Nova York o al Japó, el mateix. Costa tant d’entendre que quan un viatger visita Barcelona o qualsevol ciutat catalana no li ve de gust trobar el que ja és habitual al seu lloc de procedència, sinó que potser voldria descobrir què és un esmorzar de forquilla, un bon pa amb tomàquet amb fuet o tastar un xuixo de crema? Tan barata venem la nostra essència?
I això només és un exemple. Tampoc vaig veure supermercats 24 hores com els que aquí proliferen sense control i on sovint no entra gairebé ningú, tret d’algun turista despistat. A París n’hi ha on cal, esclar, i també en els barris perifèrics, però tots són de cadenes franceses i hi venen de manera preferent el seu producte.
Tot això no és casual. De l’oblit dels nostres trets culturals no en podem culpar exclusivament el turisme, com si es tractés d’un ésser maligne incorpori que ho perverteix tot a cop de talonari.
París rep més de 30 milions de visitants cada any, gairebé el doble que Barcelona i, tanmateix, és evident que vetlla sense complexos perquè el que és seu no es vegi engolit per modes tan exòtiques com passatgeres.
