El món d’ahir

L’audàcia del primer ministre canadenc, Mark Carney, a Davos ha sorprès el món amb un discurs clarivident. No només ha constatat la descomposició de l’ordre mundial basat en normes, “està en ple procés de ruptura, no només de transició”, ha dit, sinó que a més ha esperonat les potències mitjanes a teixir aliances per plantar cara, “si no som a la taula, som al menú”, ha reblat. El discurs de Carney és un d’aquests que estudiaran politòlegs, historiadors i assessors polítics. El temps ho dirà, però és probable que sigui el primer a constatar l’adveniment d’un nou ordre mundial. A la mateixa població bucòlica de Suïssa, el president nord-americà, Donald Trump, confirmava aquest canvi de paradigma de les relacions internacionals. Acompanyat de líders de dubtosa legitimitat democràtica, mostrava imatges distòpiques d’una futura Gaza suposadament reconstruïda i convertida, com de fet ja havia anunciat, en un resort vacacional. No sé si hi haurà mai pau per a qui vulgui descansar damunt de cadàvers d’innocents. Aquesta escena dantesca m’ha fet pensar en un altre president nord-americà de tarannà molt diferent i en un altre discurs. Havia acabat la Primera Guerra Mundial quan Woodrow Wilson s’adreçava al Congrés dels Estats Units amb un discurs històric en què exposava els seus famosos catorze punts. Venia a dir que la guerra s’evitaria amb institucions i legislació internacional. En aquella època va començar l’interès acadèmic per les relacions internacionals i, d’aquest corrent, se’n va dir idealista, però l’arribada dels nazis la va abocar ràpidament al fracàs. Després de la Segona Guerra Mundial, els aliats van idear una arquitectura internacional per intentar mantenir la pau i l’estabilitat mundial. Al mateix temps, però, la Guerra Freda impulsava les potències a una cursa armamentística folla. Així, la caiguda de l’URSS marcava un nou canvi, el capitalisme s’imposava, alguns en van dir “el final de la història” i a les nacions ja no els interessava la guerra, sinó cooperar per fer funcionar el sistema, tu tens els minerals, tu em fas els xips, jo et faig la tauleta i després la venc a mig món àvid de comprar-la. Tot això ha durat més o menys fins ara, però ja és el món d’ahir. El rumb és incert i Carney com a mínim ha demostrat que té una brúixola.