El final que mereixien

Nascuda a la Cort dels Mèdici, va morir molt jove, quan tot just havia fet 16 anys. La versió oficial diu que de tuberculosi, però l’enverinament ha planat com a causa de la mort des del mateix segle XVI. Hauria estat obra del seu marit, el duc de Ferrara, al veure que el seu matrimoni no li donava un hereu. D’ella, de Lucrècia de Mèdici, només se’n conserva un únic retrat al museu de Nord-Carolina en què es veu una dona jove enjoiada amb uns ulls grans marrons una mica esbalaïts. Inspirada per la poesia My last Duchess, de Robert Browning, l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell la converteix en la novel·la El retrat de matrimoni en una jove absolutament fascinant, amb un desenllaç a l’alçada d’aital personalitat. Probablement no és el que va passar en la realitat, però sí que és plausible, i això és el que crea la il·lusió al lector que el món podria ser un lloc en què els bons guanyen encara que siguin menys poderosos, perquè la literatura també serveix per retre comptes i corregir les injustícies històriques, moltes vegades perpetrades contra les dones. A El retrat de matrimoni jo hi veig una dona, una escriptora, venjant una altra dona, una aristòcrata adolescent amb cinc segles de diferència. El final és de l’estil de Quentin Tarantino a Maleïts malparits, en què Hitler surt volant pels aires en un gran incendi en un cinema a París.

A Matrix, la novel·lista nord-americana Lauren Groff salda un altre deute històric amb una escriptora, la primera de la literatura francesa, la poetessa Maria de França. D’ella no se sap res més que el que deixà escrit a l’epíleg de les faules: “Em dic Maria i sóc de França.” Els investigadors la situen com a abadessa d’algun monestir britànic. Groff omple aquest buit immens de la seva biografia gràcies a la ficció i Maria de França ja no és invisible, com se suposa que havia de ser una dona al segle XII, sinó una heroïna implacable en un món hostil governat per homes que organitza un col·lectiu de dones que, a més, viuen la seva sexualitat. No sabrem mai qui va ser ni com va ser Maria de França ni tampoc Lucrècia de Mèdici, però aquestes autores del segle XXI els han donat l’oportunitat d’existir, més enllà del que se suposava que havien de ser. Potser no és com ha anat la història, però potser sí que és com hauria d’haver anat.