Em morode calor
La platja està estivada. Vista des de dalt, els para-sols formen un calidoscopi que oculta l’arena marronosa gairebé del tot. A la vora de la mar es dibuixen centenars de siluetes àvides de frescor.
Som a final de juny i és una imatge que d’entrada no ens sorprendria massa si no fos perquè la foto està presa a la costa anglesa. Jo si fos un hoteler del Mediterrani, començaria a pensar a invertir en un altre negoci. Si els guiris poden disfrutar de les platges de vora de casa seva, no té massa sentit que agafin un avió per venir a les nostres.
L’estada aquí es converteix cada dia que passa més en una experiència extrema. Les nits tropicals o roents, fins fa un any ni tan sols sabia què era una “nit roent”, ja no són una excepció sinó habituals. I al Mediterrani, la humitat fa que la xafogor se t’aferri a la pell i no te’n puguis alliberar. Sincerament, no poder aclucar l’ull en tota la nit no em sembla la idea d’unes vacances.
“Que soc de Barcelona i em moro de calor”, cantava El Último de la Fila i “morir-se de calor” ha deixat de ser una hipèrbole, la figura retòrica basada en l’exageració, per convertir-se en una trista realitat. A Europa és la primera causa de mort per fenòmens naturals. I recordo els dies que fèiem bromes dels que patien ecoansietat. Però és que no tenir-ne ara mateix és no tenir el seny complit. El que fins ara era una catàstrofe a càmera lenta ha premut l’accelerador. Ja no es tracta de creure o no en el canvi climàtic, és que ja el tenim aquí irremeiablement i quan més tardem a fer-hi alguna cosa, pitjor ho passarem. El paisatge tal com el coneixíem desapareixerà, ja no es tracta només de les glaceres dels Pirineus, és també el paisatge urbà que haurà de canviar. Les teulades de zinc de París s’han convertit en autèntics forns, els grans finestrals de vidre del centre i el nord d’Europa, en hivernacles.
Els governs, els responsables polítics, han de deixar de badar i posar-se a actuar. No poden seguir com els tres micos místics, sense veure-hi, ni sentir-hi, ni parlar.
L’any que ve hi ha eleccions i el canvi climàtic hauria de ser un tema central, el tema, a tots els programes electorals. No voldria fer un espòiler, però tal com veig la situació política, no crec que passi. Que no passi l’estiu i ens n’oblidem. Ens hi va la vida.
