Baixa per galipàndria
Aquesta setmana passada ha entrat un virus a casa nostra que ens ha anat tombant a tots com a fitxes de dominó. Res greu, el que vindria a ser una galipàndria comuna. “Hi ha molta passa”, em va dir la mestra quan em va trucar per demanar-me que anés a buscar la criatura a escola. La vaig trobar arrupida com un pollet al despatx de la cap d’estudis esperant ser rescatada. A ningú li agrada estar malalt i no trobar-se bé, però hi ha també un punt de confort en aturar, en arraulir-se al sofà amb una manteta i mirar la tele, fer zàping i mirar la tele normal, sense cap pretensió. I, si pot ser, una tassa de caldo. Amb sopa de lletres, mama. Si no n’hi ha, d’estrelletes. I tu tornes a ser refugi, com quan era un nadó i el teu cos era la seva armadura.
Aquestes malalties banals en edat adulta són com un retrotreure’s en el temps, i tornar a la infància, recordar els dies sense anar a escola, de fred a fora i calefacció a dins. Em despertava a mig matí i la padrina havia triturat la fruita, perquè amb veu de nena aviciada “padrina, em fa mal el coll i no puc engolir”, i la padrina hi havia afegit una galleta Maria, que aquesta nena està molt prima. I potser al vespre arribaria la padrina Dolors amb un farcellet de quadres marró amb què transportava una coca de iogurt, que potser no era així, però és com el recordo i ara mateix el podria dibuixar amb totes les costures. I abans, hauries hagut de superar la vergonya de trucar a casa la Marta, l’Aida, l’Eva o la Míriam, encara en tinc memoritzat el telèfon al capet i no en fallaria ni un número, per demanar per elles a qui contestés el telèfon per saber què havien fet al col·le.
I ara la febre et porta fins a aquells dies i obres els ulls, i com en els telefilms de sobretaula, sembla que no t’has perdut res important, els tertulians ja no són els mateixos, però segueixes l’argument. Veus mocadors escampats per tota la casa i el termòmetre amb l’antitèrmic damunt la taula de la sala com una bandera de rendició per rebre qualsevol visitant. I penses en tota la feina que se t’ha acumulat aquests dies i t’estires com si volguessis créixer i sents que els músculs encarcarats s’alleugen. I penses en la sort que tens de saber que hi ha un sostre sota el qual recuperar-te, records d’infància on tornar i rostres amables al teu voltant.
