Amb trenta minuts no n’hi ha prou
L’inici de temporada de l’Hiopos va poder catalogar-se com a sorprenent i il·lusionant. Després de sis jornades, acumulava quatre victòries basades en intensitat, valentia i rendiment, que li va permetre vèncer rivals de més pressupost.
Amb el pas de les jornades aquesta impressió es va anar esvaint. Després d’encadenar sis derrotes, l’equip sembla atrapat en una dinàmica en la qual els partits se li fan llargs.
Aquestes primeres victòries es van construir partint de controlar el ritme, amb transicions després de rebot defensiu culminades amb ràpids acabaments en els primers segons de la possessió.
Un altre concepte destacable va ser una de les premisses en què insisteix Gerard Encuentra: la intensitat defensiva. Defensar amb agressivitat, especialment les primeres línies de passada, ofegava el rival i l’obligava a precipitar-se, amb la qual cosa el factor sorpresa desapareix. L’Hiopos presentava credencials per entrar a la Copa del Rei, però a partir de la setena jornada els rivals han afinat l’scouting i el guió ha canviat. La dificultat per dominar el rebot defensiu ha comportat que l’equip no hagi pogut córrer i, per tant, ha d’atacar en estàtic, obligant en excés a dependre de la generació del joc dels exteriors. En aquest apartat l’equip requereix una millora.
Un altre aspecte preocupant és la gestió dels finals de partit, amb pèrdues en moments clau, males seleccions de tir, no dominar el rebot defensiu i fins i tot faltes innecessàries.
Tancar partits obliga a bones lectures. El desgast físic durant el matx pot ser el motiu d’aquests errors en la part final, en la qual veiem excessives solucions ràpides en forma de precipitació. En aquesta Lliga amb competir bé durant trenta minuts no n’hi ha prou.
