I si som positius?

Això d’anar encadenant empats al llarg de la Lliga és el que té, que si estàs en zona de descens no serveixen de gaire, la veritat. I és el que li està passant a aquest Atlètic Lleida, que per una cosa o una altra no acaba d’arrancar. Quan més necessita sumar de tres en tres, ho fa d’un en un. I així, esclar, no s’avança. Ahir, al Gaetà Huguet, jugava contra un rival directe, el filial del Castelló que, el que són les coses, vorejant el descens, és el segon màxim golejador de la categoria (32) i el més golejat (44). Al final, 2-2.

I quina lectura en fem? Si ens posem en actitud positiva, i tenint en compte que la pròxima jornada ve al Camp d’Esports el penúltim Porreres, podem assegurar que pot ser una mena de brot verd de cara al futur amb els molts i nous fitxatges en fase d’acoblament, a banda que es va aguantar més d’un quart d’hora en inferioritat numèrica.

Però si mirem la botella mig buida, la lectura és una altra. De nou desajustos defensius van impedir una victòria. Pau Torres va tornar a ser providencial aturant un penal amb 2-2 (va fer el mateix fa una setmana davant de l’Espanyol B) i, amb una mà providencial, amb l’ajuda del travesser, va evitar la derrota que ja veien els aficionats lleidatans. Però els números són els que són: dos victòries en 19 jornades.

I per cert, el partit el va dirigir una col·legiada, l’aragonesa Paola Cebollada López. No hauria de ser notícia, però, per desgràcia, segueix sent-ho.