No m’atabali!
Si vostè té un moment, avui que és 15 d’agost i ens han tornat a deixar sols, li dic clarament i diàfana: N’hi ha un tip! Abans rondinàvem perquè hi havia gent que parlava sola pel carrer i dèiem “si parla sol és que fa obres”. Ara, la cosa s’ha descontrolat. Veus algú que ve de cara, com costa trobar gent que vagi de cara... –Al tema, Martí!– Algú que somriu i sembla que et parla i tu t’hi poses bé, però no va per a tu. Parla amb algú i diu: “No t’imagines què li he colat a l’assegurança!”, riu. Una altra veu crida “Que t’apartis!”, i tu t’apartes entre estorada i esporuguida, però la bronca tampoc no va amb tu “Que si no aportes, t’apartis! Que n’estic fins als nassos d’inútils!” I tres passes més enllà toca el “... i 3 llonganisses, un fuet i 200 grams de pernil dolç del bo, eh, del bo”. Sempre pensem que ens la colaran. Quina desconfiança ancestral! Després anirem pel món demanant un tallat descafeïnat de màquina amb llet semidesnatada sense gluten i creurem en el miracle. Ai! I queda la conversa dels desto*, un nou paraulo* multiús, com el nostrat “prou” que igual afirma, que tanca, que nega, que dubta...
I a la platja, eh! Què li passa a la gent mentre es cou al sol? Calli i dormi, home! Primer, cada cop hi ha més canalla que xiscla. Per què xisclen?! I segon: els que es passen el matí al telèfon: “Sí, mire, mesa para cinco, a nombre de Jesús López Tello”, “Tello, con elle”. Que dius què n’he de fotre jo, oi? “Paella, sí, para cinco”. Ja ho ha dit, això, Don Jesús, pengi! “Que supongo que estará riquíssima la paella, ¿verdad? Ja-ja Ja-ja” No, miri, li cremaran ben socarrimada per fer-li passar el mal moment de la seva vida o li tiraran sorra de la platja perquè vostè esmoli els ullals.
Redeu quina paciència! “Espera que ara truco a ma cosina Josefina, que el coneix, aquest restaurant”. A veure, ànima de càntir, si ja té la taula reservada, deixi estar sa cosina! “No me l’agafa. Espera, que li pregunto al Manuel”. No, no cal! “¡Hommmbre, Manuel! ¡Cuánto tiempo! ¿Qué hay de nuevo?” I aquí sí que ets pell, perquè et toca aguantar la vida del Manuel fins que tornem a la paella para cinco, que té una rima gamberra, sí... Tot i que, segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
