Castanyes, terror i plàtan
Si vostè té un moment, avui estic més neguitosa que una vampira al costat d’una piscina d’aigua beneïda perquè surt el Lux de Rosalía i aquesta criatura em captiva –demano perdó, mestre Grau.
Aprofito l’onada mística per retrocedir a divendres passat. Diria que mentre guerregem sobre si Tots Sants, Halloween, Castanyada, Castaween o Weenyada –sí, amiga, sí–, el 31O se’ns en va de les mans. Aquí alguns exemples pertorbadors: estàs tranquil·lament amb el teu amor menjant uns strozzapreti casaligna, veus el carrer animadet i, de cop, passa un senyor banana! Sí, tu, un paio disfressat de plàtan. A veure fill, tot bé a casa? Què t’ha passat pel cap per decidir que avui tocava bananejar, fill? Mig ennuegada per la impressió, entra per la porta un xavalet que sense tallar-se un pèl diu “truco o trato! Em dones un caramel?” Preciós, penso, fins que veig com el cambrer se’l mira amb angúnia; com si aquella criatura hagués caigut del TrES-2b i no li dona ni la boranit. Més: canvies d’ambient per fer un beuret i a la taula de costat hi ha... Spiderman! En quin moment Spiderman surt a fer un tombet per Halloween, va fent els fiiiiiissst fiiiiissst i apunta el canell cap a les altres taules? Quina gràcia oi, filló? Amaga-te’n, criatura!
Al carrer, un munt de benjamines amb faldilles que brillen i una ratlla negra als ulls com l’Autovía de Noroeste, així, per a fer molta, molta por. On va a parar! I després, tret d’algun cas d’exquisida caracterització i maquillatge, tot el carrer ple de gent amb suposades taques de sang, exèrcits de Miércoles Adams, aixades al mig del cap, ulls amb lents de colors, estrips i davantals amb sang i més sang fins al punt que en lloc d’una desfilada de terror sembla el dia de la matança del porc. Destaco l’excepció de dos nois disfressadets de castanyera enmig d’aquell entorn digne del club del mondongo. Castanyeres a lo Conchita Wurst, amb barba i bigoti, però que tenien més dignitat que el paio amb un plàtan al cap, tu!
Dic, manifesto i subratllo que estem perdent el senderi i que això, ho podem dir obertament, és la fi del cagaelàstics, com assevera la meva amiga Terry, i fin de la cita. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.
