La pesta

Si vostè té un moment, sobra dir que a aquestes alçades ja ens coneixem, oi? Venim aquí, els divendres, a veure si riem una mica, si recuperem alguna essència pretèrita i ens enfadem quan els homes dolents fan mal a les dones. Avui però dedicarem aquests dos mil dos-cents caràcters a parlar de la pesta, la de Camus no, la porcina africana, però de la de principis dels 80. Ho recordo, a retalls. A casa es notava mala maror. Un neguit estrany per “la pesta dels collons”, deia mon pare. El temor a perdre el poc o molt que tens sempre ha estat una por irada que fa renegar fort i deixa poc marge a raonaments pacificats. El papa i el padrí i crec que fins i tot el tiet Jaume s’hi va posar. L’era va ser territori vedat per a tot i tothom, perquè “qualsevol merda ens ho fot tot enlaire i tururut viola”. Aquella granja de porcs, no sé si de dos-cents o tres-cents, era un petitíssim exemple de com se subsistia a força de diversificar una explotació agrària que donava molts maldecaps i pocs beneficis, “i la pluja tampoc no l’ha vist ningú, n’déu!” es deia a casa, cada dos per tres.

Llegeixo que en aquell brot de la dècada dels 80 es van registrar més de 4300 focus de PPA. Els danys econòmics a nivell general van ser terribles, es van haver de sacrificar tres milions i mig d’animals o segurament molts més que s’escapaven de les estadístiques en un món de paper i boli. A casa –no vaig preguntar mai si van morir o se’ls van endur– la granja va quedar buida, sense roncs, sense aquella fortor humida de bestioletes roses atapeïdes. De cop, tothom pintava parets i netejava amb sosa càustica jugant-se els pulmons i la vida. Amb ràbia. Allò sí que era ràbia. Va passar temps fins que van tornar a entrar per la porta porquets petits.

Aquests detalls els hauria d’entendre el carallot que surt a córrer per Collserola a risc de baixar el virus a les soles de les sabates i, tot i així, potser és una sort dins de la desgràcia que la cosa hagi arrencat per Barcelona, on tot surt a la tele ipsofàcticament. Quan comença a tronar a la capital, sempre s’obren els paraigües més ràpidament, no ens enganyem. Dit això, ànims a la gent que està patint i esperem que la cosa no vagi a majors. Necessitava dir-ho. Que segurament importa poc tot això, però que quedi dit.