Maricarmen

Si vostè té un moment, avui parlarem d’ella i amb ella.

Volguda i admirada, Maricarmen, he sabut de vostè a través dels mitjans de comunicació. De fet, fins i tot la BBC en parla amb una foto que descriu, en la seva mirada, la bossa enorme reposada sobre la seva falda i els braços d’una altra senyora amb penja-robes amb camises, la misèria d’una societat que no respecta, que no compadeix, que mereix l’extermini, aviat, si pot ser.

Llegeixo que té 87 anys i que en portava 70 al pis d’on un fons voltor l’ha extirpat. Les imatges no són de treure algú de casa seva, són d’extirpar-la, abolir-la, cancel·lar-la... Erradicar els seus 70 anys de vida a casa seva a cop de llei i policia. Perquè, sap una cosa? El que més mal fa de tot l’espectacle que hem vist per totes les teles no és la pornografia de veure com, en paral·lel, es fa el rendez-vous als mateixos voltors al The District, no, el que més mal fa és que aquest desnonament estigui emparat per la llei. Que no ens expliquin històries sobre qui vota i qui no vota les lleis, oi, Maricarmen? Se’ns en fot la litúrgia política dels uns i dels altres, perquè la vida és allò que passa mentre es fan tripijocs a les Cambres.

A vostè no la va ajudar l’Estat, que som tots i totes. Tampoc les forces de seguretat. Alguns dormen tranquils perquè diuen que li van oferir una plaça en una residència. Molts que surten al carrer a cridar per foteses no eren davant de casa seva. I la resta ens ho hem mirat per la tele i hem notat com el projecte de societat que estem cosint no serveix, no ens portarà enlloc.

Llegeixo que ara és a l’hospital, que té un 50% de discapacitat i que li tocarà viure amb “familiars” perquè, és clar, l’han deixat sense casa. Li demano perdó per la part que em toca, perquè em sento part d’aquesta imprudència. Al final, històries com la seva demostren el fracàs de la humanitat a mans de responsables i irresponsables que es passen la pilota els uns als altres i la culpa... La culpa és negra i ningú la vol. Tant de bo vostè no sigui un número més, sinó que sigui aquell punt de no retorn que faci que alguna cosa canviï a favor de la necessària humanització de tots els nivells possibles. Un petó, Maricarmen. I avui sí que importa això, i ha de quedar dit.