SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Xavi deixa el Barça el 30 de juny. Mai, o gairebé mai, parlo de futbol en aquest paper, però soc culer des que vaig néixer i hi ha coses que t’afecten d’una manera o una altra. Un llegenda única que es veu abocada a plegar a pesar del que ha aconseguit en tan poc temps. Una decisió que ens dol als qui estimem, més que el futbol, el Barça, del qual hem mamat de generació en generació i que pot estranyament, inesperada, reportar-nos fins al passat llunyà, quan els colors d’una samarreta també són els colors d’un país i d’una infància. 

De sempre he tingut la sensació que la forma en què vivim el futbol a casa nostra està lligada a la forma en què patim, sentim, pensem, la nació que l’acull. Ja ho deien Cruyff, Venables, Bobby Robson o Menotti: els catalans volem guanyar però volem guanyar bé. Amb l’elegància que ens mereixem i de què fem gala; amb el fair play històric; sense que ningú ens regali res però sense que ningú ens ho prengui, perquè aleshores traiem un victimisme que portem gravat a foc en el nostre ADN. Els imperis, però, no es construeixen des de cap d’aquestes estratègies, d’aquest orgull d’orgulls. Si em permeteu un símil una mica fal·laç malgrat que remotament cert, ha passat, passa, de gairell amb el procés, una batalla política ja perduda per endavant, si ens atenim a la nostra idiosincràsia, la mateixa que he vist escanyar el Barça des que tinc ús de raó. La filosofia de la rialla, de l’excel·lència a través del talent (i del treball, sí), de la confiança total, de l’optimisme nat, no són virtuts que als catalans ens plagui gaire de visitar. Més aviat al contrari. Una exigència màxima, i sibil·lina, que sovint condueix a un fracàs anunciat, alhora que pot també permetre pics de brillantor. 

A Madrid ho saben bé, tot això, perquè porten inoculat a l’hipotàlem la naturalitat de la seva grandesa (és una frase irònica i, com qualsevol ironia, força vera). Una grandesa natural, doncs, com la grandeur dels francesos però construïda des de la visceralitat més elemental, no des de la cultura. Als catalans ens falta aquest amor boig cap al que som i fem, oblidem per molts dels nostres el respecte que reclamem, cofois, per nosaltres. I al mig del camí sempre ens espera el fracàs, la impotència, la desil·lusió, la tristesa. Som tan incorregibles.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking