Cara a gol

L’Aplec de l’Alcohol, ai, perdó, l’Aplec del Caragol, volia dir, és sens dubte la festa per excel·lència de Lleida, que si alguns elements té com a símbols per força hauran de ser la boira i aquests gasteròpodes les principals virtuts dels quals serien l’obsessió per protegir-se, arrossegant la seva pròpia llar a l’esquena, i la seva especial i peculiar concepció del temps i de l’espai, en què un minut i un metre de recorregut poden significar una vida. Deu tenir tot plegat a veure en res amb l’esperit dels lleidatans? Els lleidatans, segons diuen, i jo crec que és cert, som els més conservadors dels catalans. Ens costa molt assimilar els canvis i concebem el món a partir d’uns paràmetres, gairebé sempre heretats, que no poden ser alterats, com si necessitéssim algun fonament fix sobre el qual erigir-nos en una terra que, més enllà dels canals artificials, ens ha estat fidel en la dificultat, en els rigors dels hiverns i dels estius, en l’opacitat dels grisos, que componen el filat de xops i de canyars, com deia i enyorava Màrius Torres, envoltant la ciutat. Una terra ferma perquè no n’hi queda una altra.

El nostre i nostrat Aplec, que va començar com una broma a la vora del riu, entre el fang i els mosquits, s’ha fet gran, immens, multitudinari i nacional i estatal i internacional, i amb l’excusa del caragol, una menja comuna a tot Europa malgrat que mai cuinada en una llauna com aquí, els reis de la brasa (igual que un ADN), ens trobem i no topem, ens barregem sense tacar-nos, ens idolatrem durant tres dies, sota la calenta i càlida manta del que bevem per acompanyar els àpats i les sobretaules, que s’enfilen gairebé totes fins a la primera llum de la matinada. La barreja de pells, espirituosos i cassolades deixa, segons pots comprovar el diumenge a la tarda, quan legions de guerrillers retornen a les cases, cares reflectint el pes de l’excés feliç i el pes del desembarcament a la realitat de cadascú, al rostre cavant-se com amb una aixada, el gest de qui sap, i els lleidatans sentim que sí, que no volem estar enlloc més del món, que la felicitat pot ser, és, existeix i ha sigut nostra. I això no hi ha cap déu ni designi que t’ho pugui prendre. Voler i no doldre’s, saciar. Ballar als peus del dimoni i sobreviure. Perquè, si ho vols i realment goses, ser feliç és tan fàcil.