Aquelles sobretaules

La Nit de Nadal, ens reuníem a casa la padrina, els pares i mon germà amb els cosins i tiets per part de mare. Les millors tradicions, els millors rituals, creixen sempre des de dintre, quan el que realment compta són els pesos dels afectes, de les repeticions íntimes buscades, aquelles que fan sentir-te part d’un tot invisible des del qual combatre la sensació d’intempèrie amb què la vida et furga des que neixes.

A banda de la bona teca, que cada any acostumava a ser la mateixa, hi havia un protocol especialment memorable: a la sobretaula, posàvem un radiocasset al centre de la taula engalanada i mentre escuràvem les neules i els polvorons clàssics, els torrons, les figues seques i les nous, tot ben regat amb cava i el menor, que era jo, amb una coca-cola (l’alcohol d’aquella època, i encara d’aquesta d’avui, dels petits), i donàvem al play a un casset de l’Eugenio.

Aquella veu rogallosa i greu, matisada per milers de cubates barats i tabac de pobre, penetrava a casa com una cadència coneguda, com una melodia sabuda de tota la vida, i ens acompanyava en les nits de festa, en les migdiades insomnes, en els viatges amb el Renault 8 cap a Barruera, o Vielha, o l’Espluga, o Coma-ruga, perquè una certa grisor en l’ambient, una mena de suor interna, que t’amara per dins i a poc a poc va xopant els racons de la teva quotidianitat, podies, havies de matisar-la amb ironia.

I quina millor que la d’aquell boig català que parlava en castellà i que posava les misèries morals dels espanyolets de l’època en l’aire, capellans, militars, casats i solters, ignorants ancestrals convençuts de la seva estupidesa, misògins, avars, celestines i llatzerets, monarques i súbdits, llops i cabretes, corruptes i dimissionaris de la vida i l’alegria. Però ell l’encarnava i algú que et fa riure formarà part del teu esperit per sempre.

L’acudit de l’eclipsi al quarter, en què l’ordre es tergiversa a mesura que va caient de jerarquia, el “mucho ruso en Rusia”, el “dije culo”, el “tito, cap a Igualada” en un somni etern o el “cony, que venga el Dies también” formen part de l’imaginari col·lectiu, i part de l’aire que respiràvem fa tantes dècades, ara que molts d’aquells aires, moltes d’aquelles rialles, només existeixen en llocs closos, en aquestes ratlles, en el nostre interior.