Mort de Dante
Ha mort Eusebio Poncela. No era un nom inventat, a la manera de Hollywood però en mode espanyol. Es deia així, Eusebio Poncela Aprea. I una persona amb aquest nom a la vida només pot ser actor, o escriptor. El recordo, per entre el vel del meu passat davant del televisor quan era petit, a Los gozos y las sombras, una sèrie que et transportava als grisos del passat civil i moral de la mà del món de Gonzalo Torrente Ballester, un escriptor que va fascinar-me durant anys, avui dia potser una mica oblidat, com passa sempre amb tot i amb tothom. O gairebé.
Vaig redescobrir Poncela anys més tard, com a actor de cine, sobretot en dos pel·lícules fascinants. A Intacto, un film estrany, pertorbador, en una atmosfera truculenta en la qual ell es movia com ningú, al costat d’un altre alienígena de la pantalla com era Max von Sydow i un actor que ha crescut com els bons vins, Leonardo Sbaraglia.
Però, més enllà de les seves famoses col·laboracions amb Almodóvar o Zulueta, en les quals per moments sembla transcendir el paper que li pertoca, és a Martín (Hache) d’Adolfo Aristarain on el seu propi talent, forjat a còpia de viure molt i viatjar fins als límits d’un mateix, va poder manifestar-se millor, en la seva plena excel·lència, en un paper que sembla escrit especialment per a ell, un Dante bandarra amic de Federico Luppi i Cecilia Roth i que apadrinarà Juan Diego Botto no cap al costat salvatge de l’experiència sinó cap a la llibertat i el lliure pensament, un doblec tan sols a l’abast dels grans actors. I als grans actors cal valorar-los per les seves fites, per les fronteres últimes que han travessat per tots nosaltres, espectadors i còmplices silenciosos, i no pas per les davallades.
Poncela representa un ofici en vies d’extinció tal com el concebíem fins ara, destil·lat des del món del teatre, en el qual has de tenir veu, dicció, pulmons, cos i prou taules com per jugar-te-la a pèl cada nit, a mercè també de la teva memòria, inserit des de sempre en una consciència d’actor, aquella que et permet indagar, aprofundir, matisar i transmetre no des de la basta i suposada naturalitat sinó des de la potència dramàtica, des de la composició.
Tant de bo el seu Dante ens esperi, en els paradisos, en els paradisos artificials que vulguem regalar-nos.
