Les veus dins l’aigua
M’alegra profundament la notícia de la defenestració de Carlos Mazón. Pels meus germans valencians però també pel bé de la humanitat. No tenim consol, perquè tant de dolor, tanta impotència, tanta negligència manifesta, són del tot inconcebibles i res pot apaivagar el silenci eixordador de les víctimes, persones com tu i jo que eren a casa, que treballaven, que tornaven de treballar, que duien des del col·le els nens, gent de bé que va anar a un pàrquing a treure el cotxe. La força de la paüra també és incontrolable, com una rovinada, i res ni ningú podrà aturar el seu riu invisible, que corre i correrà sempre per les ànimes d’aquells que han sobreviscut i ploren la mort dels seus.
I Mazón n’és el principal responsable. Ahir encara va tenir els ous de repartir culpes: falta d’informació a nivell estatal, insinuant una conspiració judeomaçònica per tapar notícies i perjudicar la seva acció de govern, un pur deliri digne dels millors autòcrates; boicot per part del govern central, abans, durant i després, també per laminar-lo a ell, esclar; i equivocacions “humanes” no atribuïbles a la negligència, a la ineptitud, a la falta de previsió, al desmantellament previ del sistema d’emergències per part seva i de Vox; i així una cantilena sens fi, pròpia d’un degenerat, d’una ànima malvada i sense cap mena d’escrúpol. Tan fàcil com era, per usar aquest adjectiu, dimitir l’endemà i demanar perdó. Això sí que hauria estat humà. I, en canvi, aquí tenim aquest infame allargassament del dol, furgant en la ferida amb absència i excuses partidistes que tan sols responen a interessos electoralistes del seu partit. No poden, ell i el PP, ser més repugnants.
La pujada al poder i l’aferrament posterior a la poltrona d’aquest individu, fidedigne a la colla que representa, no deixen de ser un símptoma, tan lamentable, de la malaltia crònica d’aquesta nostra democràcia corrupta i podrida fins al moll de les seves entranyes. Que els més incompetents subjectes, incapaços en qualsevol altre ordre social, dictin impunes el destí de molts des de la política hauria de dur-nos a una seriosa reflexió sobre el sistema. Tant de bo aquest sistema jutgi ara Mazón i l’empresoni. Tant de bo els crits dins les aigües de tots aquells a qui no va saber ni voler protegir, a qui va abandonar a la seva sort, l’acompanyin per sempre.
